Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
¡Oh gent que per les feixes
daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens
agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh
noia catalana.)
Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona
companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un
marge amb tres pollancs.
Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra
de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que
canta dins un camí perdut.