A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara
tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat
és cendra.
I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc
alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la
frisança.
Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig
l’últim monument en l’enderroc.
Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel
tros d’escala que no mena enlloc.