Angoixa de l’alta nit,
quan el món fa olor de cleda,
quan és més gegant
l’arbreda
pel caminal adormit.
La lluna, sense delit,
rutlla com vana moneda.
És l’hora callada i
freda,
feta de mort i d’oblit.
Per cada testa adormida
passa un món mig esvaït
que no pesa i que no
crida.
Angoixa de l’alta nit:
dorment o no, l’esperit
clos en una mitja
vida.