Facebook Twitter

Calipso

Visat núm. 31
(abril 2021)
David Sedaris
Indòmita

A part de Pere, que representa que guarda la porta del cel i és la figura central d’un bon nombre d’acudits, l’únic sant que m’ha interessat mai remotament és Francesc d’Assís, que era amic dels animals. Recordo quadres on surt ell amb ocells posats a l’espatlla i a les mans esteses, amb cabirols als peus i potser una pantera al fons, mirant i pensant: «Hi ha ocells i cabirols per poder caçar, però calla… qui és aquest?» Les bèsties envoltaven sant Francesc perquè hi veien alguna cosa extraordinària, li reconeixen alguna qualitat que no posseïen els homes corrents. «Jo vull ser com ell», desitjava jo quan tenia deu anys i em sentia desesperadament sol. Tot sovint tenia un hàmster ben agafat dins del puny, provant de fugir amb totes les seves forces en comptes de reposar amicalment al palmell de la meva mà.

Tireu cinquanta anys endavant. Som a finals d’estiu a West Sussex i estic assegut al pati que hi ha davant de l’estable renovat que faig servir d’estudi. Poden ser entre les dotze de la nit i les dues de la matinada. He tret un llum a fora i l’he deixat damunt de la taula, davant meu. A un observador poc atent li semblaria que estic repassant rebuts o escrivint cartes, però en realitat el que estic fent és esperar, gairebé sense respiració, la Carol.

Jo em vaig criar en un barri dels afores de Raleigh, a Carolina del Nord, i no vaig veure una guineu fins que vaig anar a viure a França el 1998. N’hi ha moltes a Normandia, i de tant en tant en veia alguna, normalment en fosquejar. Era difícil observar-les bé, perquè fugien corrents tan bon punt em veien, no com si s’espantessin, sinó més aviat com si se sentissin culpables. Feia aquest efecte per la manera que tenen d’inclinar el cap i de mirar, com si vigilessin, però al mateix temps defugint la mirada.

A Sussex les guineus també són comunes, tot i que la majoria que he trobat eren mortes —atropellades per un cotxe i descomponent-se en una cuneta. La primera vegada que el Hugh i jo vam visitar la regió l’any 2010, vam estar-nos amb els nostres amics Viv i Gretchen, que viuen al poble de Sutton. Havien rostit un pollastre per sopar, i quan ja havíem acabat el Viv va llençar la carcassa al jardí.

—Per a qui la vulgui —va dir.

Quan ens vam comprar la casa, no gaire lluny de la d’ells, vam començar a fer el mateix: llençar els ossos al prat que toca al jardí de darrere de la casa. Qualsevol cosa que hi llençàvem ja havia desaparegut l’endemà al matí, però qui o què s’ho enduia era un misteri. Hi ha toixons però, igual com les guineus, tens més possibilitats de trobar-te’ls morts que veure’ls vius. Alguna vegada veig un eriçó a la nostra finca —Galveston, li he posat de nom— i no escassegen ni els cérvols ni les perdius. Tenim faisans i erminis i tants conills que a la primavera i a l’estiu sembla que casa nostra sigui el plató d’un anunci de Pasqua.

Sedaris, David. Calipso, Barcelona: Editorial Navona, 2020, p. 169-171.
Traducido por Aurora Ballester
Aurora Ballester Gassó, 2018. Copyright Carles Bisbe
Buscador de traductores
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Con el soporte de: