Molière

Gràcies a unes circumstàncies sociopolítiques particulars, el Rosselló i Menorca reberen més la influència dels corrents intel·lectuals europeus, i les traduccions, sobretot del francès, hi foren abundants. Així, encara que les seves versions s’han perdut, el menorquí Pere Ramis havia traduït diverses peces de Molière en el set-cents; ens n’han pervingut, en canvi, cinc d’un altre menorquí, Vicenç Albertí. A Catalunya Nord s’han conservat tres traduccions del segle XVIII, a més d’un manuscrit del segle XIX, amb dues versions diferents de Mr. de Pourceaugnac.

Al tombant del segle XX, amb el Modernisme i el Noucentisme, les traduccions d’altres idiomes experimentaren un grau auge. En el cas de Molière, Adrià Gual, al capdavant del Teatre Íntim i de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, fou un dels màxims responsables de la seva divulgació, tant amb representacions com amb conferències. El casament per força, en traducció de Salvador Vilaregut, i L’avar, de Josep Roca i Cupull, foren les primeres versions molieresques que l’Íntim posà en escena, el 1903, seguides dos anys més tard d’El malalt imaginari, de Josep Carner, i de Les precioses ridícules i La marquesa d’Scarbaguyres, de Manuel de Montoliu. El 1917 l’Escola organitzà el cicle «Molière i la farsa dels metges», durant el qual Gual il·lustrà uns estudis seus —publicats el 1921— amb l’escenificació d’El metje per força i de L’amor metje, en versió pròpia, i d’El malalt imaginari, de Carner. El mateix Gual encara havia de traduir, cinc anys després, El burgès gentilhome. El 1922 s’esqueia el tercer centenari del naixement de Molière, i l’Escola ho celebrà amb una sèrie de conferències i amb la representació de L’avar, de Roca i Cupull, i d’El misantrop, d’Alfons Maseras. Una altra funció commemorativa fou la de L’escola dels marits, de Josep Maria de Sagarra.

Al primer terç del segle XX, aparegueren altres traduccions del comediògraf: cinc adaptacions —Pera evitar un escandol de Joseph de Argila y Font, La escola dels marits de Joan Camps y Arnau, Tots boijos de Julià B. Fernández i Jaume Capdevila, Un policia model de Caviró Milvesig (Camil Vives Roig) i Renyines d’enamorats de Narcís Oller—; un Don Joan versionat conjuntament per Pere Prat i Gaballí i Alfons Maseras; Tartuf o l’impostor, de Maseras, i Esganarel i L’amor metge, de Prat i Gaballí, que encetaren una «Biblioteca Molière»; El malalt imaginari de Manuel de Montoliu; El burgès gentilhome i El casament per força de Carner; El senyor Pupurull, una adaptació de Sagarra de George Dandin; i El metge per força d’Arnau Bellcaire (Cèsar August Jordana). En els anys trenta, l’Editorial Barcino, a més de treure a la llum una traducció de Joaquim Ruyra de L’escola dels marits —precedida d’un llarg assaig—, emprengué la publicació de les obres completes de Molière, traduïdes per Maseras.

En els anys quaranta i cinquanta, les úniques versions catalanes de Molière autoritzades pel règim franquista foren reedicions i una edició de bibliòfil, de 1951, de la traducció de Joan Oliver d’El misantrop, la qual es tornà a publicar el 1973 juntament amb El banyut imaginari i El Tartuf. A partir dels seixanta, tornaren a proliferar-ne les traduccions: El senyor Ribot està malalt, una adaptació d’El malalt imaginari de Josep M. Poblet; El senyor Perramon, una adaptació de Sagarra de L’avar; L’amor metge, diverses versions de Bonaventura Vallespinosa; El Tartuffe i Les dones saberudes de Santiago Rubió i Tudurí; i El malalt imaginari de Joan Vila Casas. En els setanta, Ramon Gomis traduí El burgès gentilhome, Rodolf Sirera posà El metge a garrotades en la parla col·loquial valenciana, Juli Leal i Francesc Romà feren una adaptació de Georges Dandin, Jordi Babau, i en sortiren per primer cop dues versions infantils: El metge a garrotades, de Francesc Nel·lo, i Les dones sàvies, de Nicasi Camps i Pinós.

D’ençà que el 1975 el sector del llibre en català quedà més o menys estabilitzat, no han parat de succeir-se les traduccions i representacions del dramaturg. D’altra banda, les versions anteriors de Sagarra, de Ruyra, d’Oller i d’Oliver han estat reeditades dins les obres completes respectives, al costat de l’obra de creació. Tot i que moltes de les traduccions esmentades encara romanen inèdites, l’interès per Molière continua ben viu, tal com ho demostra el propòsit de l’Institut del Teatre de Barcelona de tornar-ne a publicar l’obra íntegra.