Andòcides

L’obra d’Andòcides comprèn tres discursos, Sobre els misteris, Sobre el seu retorn i Sobre el tractat de pau amb els lacedemonis, pronunciats sempre per ell mateix. Els dos primers són sengles discursos de defensa davant els càrrecs de què l’acusaven, mentre que el tercer ens el mostra com a membre d’una ambaixada atenesa a Esparta. Polític avesat a l’acció, diplomàtic, negociant d’èxit, si hem de creure el que se’ns diu, Andòcides sembla haver tingut una gran capacitat d’atracció personal. Les seves magnífiques relacions no devien provenir solament dels vincles familiars amb altres casals aristocràtics d’arreu de Grècia.

Com a orador, Andòcides destaca per la qualitat de la seva narració. No tenia els dots argumentatius d’Antifont, però sí una gran capacitat per commoure, de vegades amb recursos manllevats a la tragèdia, d’altres mitjançant tècniques de caire còmic. La seva producció no és pas, com s’ha dit erròniament, la d’un orador d’ocasió, sinó la d’un autor atent a tota mena de literatura, tant l’heretada de la tradició com la contemporània, tant pel que fa a la prosa com al vers.

L’estil d’Andòcides atreu per la seva vivesa, per la qual cosa ha estat qualificat de natural i espontani. Tampoc no hi falten els elements constitutius de la prosa d’art.

Quant a la seva recepció, la incorporació d’Andòcides a la cultura catalana no es produeix fins a l’aparició de l’edició i traducció a la Fundació Bernat Metge (2006-2007).