Aquell foc que jo creia...

Aquell foc que jo creia ja extingit
pel temps fredós i per l'edat menys fresca,
flama i martiri a l'ànima refresca.

Que no en fou, veig, ben apagat l'ardor,
sinó cobert tan sols el vell caliu,
i temo més aquest segon error.
Amb llàgrimes que vesso com un riu
cal que el dolor pels ulls fugi del niu
del cor, que a dins amaga brasa i esca:
no pas com fou, que ans sembla si s'engresca.

¿Quin foc no haurien mort i sufocat
les ones que els ulls tristos vessen sempre?
Amor, per bé que tard me n'he adonat,
entre contraris vol que perdi el tempre,
i llaços i paranys tan varis empra
que, en jo esperar allunyar-me de tal bresca,
en el bell rostre encara més m'envesca.