Asfíxia

Com cada vegada que ella surt de la presó i torna a reclamar-lo, el nen i la Mamà han passat cada nit en un motel diferent. Fan els àpats als restaurants de menjar ràpid i condueixen tot el dia, un dia rere l’altre. Avui, per esmorzar, el nen ha provat de menjar el seu frànkfurt arrebossat mentre encara cremava massa i gairebé se l’ha empassat sencer, però s’ha ennuegat i no podia respirar ni parlar fins que la Mamà ha saltat des de l’altra banda de la taula.

A continuació dos braços l’estrenyien fort des de darrere, l’aixecaven deixant-li els peus penjant i sentia xiuxiuejar la Mamà: «Respira! Respira, coi!»A l’acte, el nen plorava i tot el restaurant s’amuntegava al voltant.

En aquell instant li havia semblat com si el món sencer es preocupés del que li passava. Totes aquelles persones l’abraçaven i li amanyagaven els cabells. Tothom li preguntava si es trobava bé.

Li havia semblat que aquell moment duraria per sempre. Que havies d’arriscar la teva vida perquè t’estimessin. Que havies d’estar a punt de morir perquè miressin de salvar-te.