[Els ports eren oberts]

Els ports eren oberts. I ens embarcàrem,
les veles a tot vent, el somni per la borda,
acer en els genolls i rialles entorn dels nostres cabells,
perquè els nostres rems es ficaven al mar més de pressa que Déu.

Els nostres rems colpejaven les pales de Déu i partien les aigües;
davant era de dia, i darrere quedaven les nits,
a dalt era la nostra estrella, i a sota les altres s’enfonsaven,
fora emmudia la tempesta, i per dins creixia el nostre puny.

Tan sols quan s’encengué una pluja, tornàrem a escoltar;
caigueren llances i aparegueren àngels,
clavaren ulls més negres en els nostres ulls negres.
Exterminats, ens estàvem allà. El nostre blasó s’enlairava:

Una creu dins la sang i un vaixell més gran per damunt del cor.