El timbal de llauna

Ho reconec: sóc estadant d'una casa de salut, el meu infermer m'observa, amb prou feines em treu l'ull de sobre, i és que a la porta hi ha una espiera, i l'ull del meu infermer és d'aquest color castany que no em pot penetrar, jo sóc d'ulls blaus.

El meu infermer, doncs, no pot ser el meu enemic. Li he posat afecte. Quan entra a la meva cambra, conto coses de la meva vida a aquest badoc de darrere la porta, perquè em vagi coneixent malgrat l'espiera que li fa nosa. El bon jan sembla apreciar les meves històries, perquè, tan bon punt li'n deixo anar una de grossa, m'ensenya el darrer nus que acaba d'inventar en senyal d'agraïment. Que sigui o no un artista, és una qüestió en la qual no vull entrar. Tanmateix, però, una exposició de les seves creacions fóra ben acollida per la premsa i fins i tot atrauria alguns compradors. Fa nusos amb cordills corrents que arreplega i desembulla a les cambres dels pacients després de les hores de visita, en fa unes figures espectrals i cartilaginoses de moltes capes, després les submergeix en guix, deixa que s'encarcarin i les travessa amb agulles de fer mitja clavades a petit peus de fusta.

Sovint acaricia la idea de pintar les seves obres. Jo provo de treure-li la idea del cap, li assenyalo el meu llit envernissat de blanc i li demano que s'imagini aquell llit impecable pintat de colors bigarrats. Esgarrifat, es posa aleshores les seves mans d'infermer al cap, prova d'expressar tots els espants del món amb una cara més o menys atònita i renuncia als seus plans pictòrics.