Orlando

─Mireu això ─exclamà Orlando uns dies després, quan un absurd carruatge mutilat, sense cavall, va començar a moure’s pel seu compte.

Un carruatge sense cavalls, a fe! La varen cridar en el moment en què s’exclamava, però va tornar al cap d’una estona a mirar per la finestra. Feia una mena de temps molt estrany. Orlando no va poder evitar de pensar que fins i tot el cel havia canviat. Ja no era tan espès, tan aigualit, tan prismàtic, ara que el rei Eduard ─mireu-lo, ara baixa de la seva pulcra berlina per retre visita a una certa dama d’enfront─ ha succeït la reina Victòria. Els núvols s’havien consumit i convertit en una gasa tènue; el cel semblava de metall, i quan el temps era calorós s’entelava de verdet, de coure o de rovell, com fan els metalls amb la boira. Aquella consumpció era una mica alarmant. Tot semblava haver-se encongit. Passant en cotxe per Buckingham Palace anit passada, no hi havia allí ni rastre d’aquella immensa erecció que Orlando havia cregut eterna; barrets de copa, vels de viuda, trompetes, telescopis, garlandes, tot s’havia esfumat i no havia deixat ni una taca, ni tan sols un bassiot a terra. Però era ara ─després d’un altre interval, Orlando havia tornat al seu lloc de vigilància preferit, a la finestra─, cap al tard, quan el canvi era més evident. Mireu els llums de les cases! Amb un sol gest, una cambra sencera s’il·luminava; centenars de cambres estaven il·luminades; i l’una era exactament igual que l’altra. Es podia veure tot el que hi havia en aquelles caixetes quadrades; no hi havia intimitat, ja no quedaven aquelles ombres endarrerides ni aquells racons estranys; ja no hi havia aquelles dones amb grans davantals que transportaven canelobres vacil·lants i els col·locaven curosament damunt aquella taula. Amb un gest, tota la cambra brillava. I durant tota la nit el cel brillava. I les llambordes dels carrers brillaven; tot brillava. Orlando va tornar a casa a migdia. Quines dones més primes hi havia, darrerament! Semblaven espigues de blat, dretes, lluents, idèntiques. I les cares dels homes es veien tan pelades com el palmell. La sequedat de l’atmosfera havia fet ressaltar els colors en totes les coses i semblava que els músculs de les galtes es tesaven. Ara era més difícil plorar. L’aigua s’escalfava en dos segons. L’heura s’havia mort o l’havien arrabassada de les parets. Els vegetals eren menys fèrtils, les famílies molt més reduïdes. Les cortines i els tapissos s’havien plegat i ara les parets eren cobertes amb quadres nous de colors brillants que representaven coses reals com és ara carrers, paraigües, pomes, o amb pintures fetes directament damunt la fusta. En aquella època hi havia quelcom de precís i definit que li recordava el segle divuit, tret que ara hi havia una confusió, una desesperació ─mentre pensava això, el túnel immensament llarg per on havia viatjat durant centenars d’anys es va eixamplar; la claror hi va entrar; els seus pensaments esdevingueren misteriosament tibants i ferms, com si un afinador de pianos hagués posat la clau a la seva esquena i li hagués tesat fortament els nervis; alhora, se li va esmolar l’oïda; podia sentir qualsevol murmuri o grinyol de la cambra, de manera que el rellotge de la lleixa de la xemeneia colpejava com un martell. I així, en pocs segons la claror es tornava més i més brillant, i ella hi veia cada cop més i més clar, i el rellotge martellejava més i més fort, fins que hi va haver una explosió terrible a les seves orelles. Orlando va saltar com si l’haguessin colpejat violentament al cap. Deu vegades fou colpejada. De fet, eren les deu del matí. Era l’onze d’octubre. Era 1928. Era ara.

Ningú no s’ha de sorprendre que Orlando s’esverés, que s’aguantés el cor amb les mans i que empal·lidís. Perquè, ¿quina revelació més terrorífica hi pot haver que sigui el moment present? Només és possible sobreviure a aquest sotrac gràcies al fet que el passat ens aixopluga per una banda i el futur per l’altra.

Virginia Woolf, Orlando. Barcelona: Edhasa, 1985, p. 228-230.