Desprén-te, cor

Desprén-te, cor, de l’arbre del temps,
caieu vosaltres, fulles, de les branques refredades
que un dia abraçà el sol,
caieu com les llàgrimes cauen de l’ull dilatat!

Fa dies que encara vola al vent el rull
a l’entorn del front bronzejat del Déu del camp,
quan el puny oprimeix sota la camisa
la ferida oberta.

Per això sigues fort quan la delicada esquena de núvols
se t’incline una vegada més,
no ho tingues en compte quan l’hymetos
una altra vegada t’ompliga les bresques.

Car poc li val al llaurador una tija en temps de sequera,
poc un estiu davant la nostra gran nissaga.

I de què dóna fe ja el teu cor?
Oscil.la entre l’ahir i el demà,
silenciós i estrany,
i el que batega,
és ja la seua caiguda fora del temps.