Facebook Twitter

Els infinits

Traducció d'Eduard Castanyo
No hi ha dues coses iguals; el signe d’igual, un escàndol; aquí en teniu el nucli, la creu on em van crucificar des del començament. Diferència: el terme mateix és redundant, un hàpax encunyat per a consolar i enganyar. Ah, em deia, em dic, que dir no és dir idèntic a, però significa, assuauja? Les meves equacions abastaven una multitud d’universos i tanmateix postulaven un sol món d’unitat i ordre darrer. Potser existeix un món així, però si hi és, nosaltres no hi vivim, i no podem saber com serien les coses allà. Fins i tot la identitat pròpia de l’objecte no és més que una qüestió d’insistir que és així, On, doncs, pot un posar el peu i dir «aquí hi ha terra ferma»? De petit m’aterria veure que feien recular les busques del rellotge, pensant que el temps mateix s’invertiria i tot s’esfondraria en el desordre, i tanmateix vaig ser precisament jo qui trencaria la fletxa del temps i llençaria l’arc distès. Benny Grace es burlava de mi pels meus dubtes i vacil·lacions. Quina feina tenim, preguntava amb to de mofa, fent-se eco dels escolàstics dels vells temps, quina feina tenim a salvar els fenòmens? Aquesta era la diferència –la diferència! – entre nosaltres dos. Jo m’enfuria per la rectitud, ell era l’element de desgovern. Quan penso en ell ara, torno a sentir la música del passat, rauca i discordant però dolça, també la música dolça i trista d’ésser jove.
John Banville, Els infinits [The Infinities]. Barcelona: Bromera, 2009, p. 176.
Fragments
El mar
Eduard Castanyo
Els infinits
Eduard Castanyo
L’intocable
Xavier Lloveras
Bibliografia
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: