Facebook Twitter

Aurèlia

Traducció d'Alfred Sargatal

Un vespre, vaig creure’m de debò transportat a les vores del Rin. Davant meu hi havia unes roques sinistres la silueta de les quals s’esbossava en l’ombra. Vaig entrar en una casa riallera, en la qual un raig de sol ponent travessava alegrement les finestres verdes fistonades per una parra. Em va semblar que entrava en una casa coneguda, la d’un oncle matern, pintor flamenc, mort feia més d’un segle. Els quadres, esbossos només, eren penjats aquí i allà; un d’ells representava la cèlebre fada d’aquell riu. Una vella criada, que jo anomenava Margarida i que em semblava conèixer des de petit em va dir: «¿No aneu a estirar-vos una estona sobre el llit? Veniu de lluny, i el vostre oncle no arribarà fins tard; ja us cridaré per sopar». Em vaig ajeure sobre el llit de columnes cobert de robes perses amb grans flors vermelles. Davant meu hi havia un rellotge rústic penjat a la paret, i damunt aquest rellotge un ocell que es va posar a parlar com una persona. I em va venir la idea que dins d’aquell ocell hi havia l’ànima del meu avi; però no em va meravellar tant el seu llenguatge i la seva forma com el fet de veure’m transportat un segle enrere. L’ocell em parlava de persones de la meva família, que encara vivien o bé havien mort en àpoques diverses, com si existissin simultàniament, i em va dir: «Ja veieu que el vostre oncle va procurar fer el seu retrat per endavant... Ara, ella és amb nosaltres.» Vaig adreçar la mirada cap una tela que representava una dona vestida a l’antiga moda alemanya, inclinada sobre la vora d’un riu, amb els ulls fits en una mata de miosotis.

Gérard de Nerval, Aurèlia [Aurélia, ou le rêve et la vie, 1855]. Barcelona: Columna, 1979, p. 36.
Gérard de Nerval
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: