Facebook Twitter

Octàvia

Traducció de Xavier Lloveras

A la primavera de l’any 1835 em va agafar un viu desig de veure Itàlia. Cada dia, quan em despertava, respirava d’avançada l’aspra sentor dels castanyers alpins; al vespre, la cascada de Terni, la deu espumosa de Teverone rajant per mi tot sol entre els llistons pelats dels bastidors d’un petit teatre... Sentia una veu deliciosa, com la de les sirenes, a cau d’orella, com si els canyissos del Trasimèn jaguessin agafat de sobte una veu... Vaig haver de marxar, deixant a París un amor fet malbé que volia oblidar amb una mica de distracció.

Primer em vaig parar a Marsella. Cada matí anava a prendre banys de mar a Château-Vert, i veia de lluny, mentre nedava, les rialleres del golf. Cada dia, també, trobava, a la badia blavosa, una noia anglesa, de cos prim, que fendia les aigües verdes al meu costat. Aquesta noia de les aigües, que es dia Octàvia, se’m va acostar un dia tot orgullosa d’una estranya pesca que havia fet. Tenia, a les mans blanques, un peix que em va donar.

No vaig poder evitar de somriure davant aquell regal. Per desgràcia, llavors a la ciutat hi havia el còlera i, per evitar les quarentenes, vaig decidir agafar el camí de terra. Vaig visitar Niça, Gènova i Florència; vaig admirar la cúpula i el Baptisteri, les obres mestres de Miquel Àngel, la torre inclinada del Campo-Santo de Pisa. Després, agafant el camí de Spoletto, em vaig aturar deu dies a Roma.

Gérard de Nerval, Sílvia. Octàvia. Isis. Barcelona: Diari de Barcelona, 1989, p. 45
Gérard de Nerval
Cercador d’autors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: