Mrs. Dalloway

Mrs.Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors.
Perquè Lucy ja tenia prou feina. Els homes de Rumpelmayer havien de venir a treure les portes. I després, pensava Clarissa Dalloway, quin matí més fresc! - com fet expressament per a nens a la platja.
Quina delícia! Quin capbussó! Vet ací la impressió que tenia sempre quan, amb un petit grinyol de frontisses, que ara estava sentint, obria de bat a bat la porta balconera i es llançava vers Bourton i l'aire lliure. Que fresc, que tranquil, més quiet que ara, és clar, que era l'aire de bon matí; com el toc d'una onada; fred i esgarrifador i tanmateix (per a una noia de divuit anys com ella era aleshores) solemnial, sentint com ella sentia, dreta allí al balcó obert, que alguna cosa terrible era a punt d'esdevenir-se; mirant les flors, els arbres que es deseixien de la broma, les cornelles que pujaven, baixaven; dreta allí mirant fins que Peter Walsh va dir: "Rumiant entre vegetals?" -era això? - o bé això: "Prefereixo els homes a les col-i-flors". Devia dir-ho un dia després d'esmorzar, en sortir ella a la terrassa - Peter Walsh. Tornaria de l'Índia un d'aquells dies, pel juny o el juliol, Clarissa s'havia oblidat de quin mes, perquè les cartes de Peter eren terriblement ensopides; eren les seves dites que hom recordava; els seus ulls, el seu trempaplomes, el seu somrís, el seu mal geni i, quan milions de coses s'havien esborrat del tot - que estrany!-, unes quantes dites com aquesta sobre cols.
Clarissa s'encarcarà una mica, a la vorera, esperant que passés el camió de Durtnall. Una dona encisera, pensava Scrope Purvis (que la coneixia com un coneix, a Westminster, la gent que us viu al costat de casa); amb quelcom d'ocellívol, de gai blau-verdós, lleuger, vivaç, per bé que passant dels cinquanta i molt descolorida d’ençà que havia estat malalta. Allí es tenia, sense veure'l, esperant per passar, molt dreta.
Perquè havent viscut a Westminster - quants anys feia?: més de vint- hom sent fins i tot al mig del tràfic, o en despertar-se de nits, Clarissa ho sostenia fermament, una mena de quietud especial, o gravetat; una pausa indescriptible; una expectació ( però això podia ésser el seu cor, afectat, deien, per la grip ) abans de les campanades del Big Ben. Ara! Ja engegava el seu bum. Primer un avís, musical; després l'hora, irrevocable. Els cercles plúmbics es dissolien en l'aire. " Que ximples que som ", pensava Clarissa, tot travessant Victoria Street. Perquè només Déu sap per què ho estimem tot tant, per què ho veiem així, afaiçonant-ho, construint-ho entorn d'una, enderrocant-ho, creant-ho a cada moment de bell nou; i fins les més arrossinades, les més aclaparades per llur misèria, allí assegudes en graons de porta (peixent-se amb llur caiguda) fan el mateix; hom no podia endegar-les amb actes del Parlament, Clarissa n'estava segura, precisament per això: estimen la vida. Als ulls de la gent, al trontoll, trepig i batzec; al brogit i al terrabastall; als carruatges, autos, òmnibus, camions i homes-anunci que s'empenyien i brandaven; a les bandes de música; als pianos de maneta; dins el triomf i el dring i l'alta cançó estranya d'un aeroplà pels núvols hi havia allò que ella amava; la vida; Londres; aquell moment de juny.

Virginia Woolf, Mrs. Dalloway. Traducció de C.A. Jordana. Barcelona: Edicions Proa, S.A., 2003.