Familiares

Però el meu ha estat molt diferent, ja que fins avui he passat gairebé tota la meva vida viatjant sense parar. El meu errar es pot comparar a l'errar d'Ulisses; deixant de banda la celebritat del nom i de les gestes, ell no errà tant i tan lluny com jo. A més, ell deixà la pàtria ja de gran; i si tot en la vida és breu, en la vellesa encara ho és més. Jo, concebut en l’exili, vaig néixer a l’exili, i per mitjà d’un part tan perillós que les comadrones i els metges van pensar durant força estona que la meva mare era morta; d’aquesta manera vaig començar a conèixer el perill abans fins i tot de néixer i vaig accedir al llindar de la vida amb auspicis de mort. Be ho sap Arezzo, coneguda ciutat d'Itàlia, on, foragitat de la pàtria, el meu pare es refugià en companyia de moltes persones honestes. Me n’arrencaren al cap de set mesos, emportant-se’m per tota la Toscana a braços d'un noi robust. Aquest - em plau recordar amb tu als inicis dels meus fatics i perills - em portava cobert amb una tela, com se diu que Menabo portava Camil.la, penjat en un nuós bastó, per no fer-me mal amb el contacte. Aquest, just quan passava l'Arno, caigué per una espessagada del cavall, i mentre s’esforçava per salvar el fardell que li havien consignat, a punt va estar de morir en un gorg violent. Pisa fou el final del meu vagar per la Toscana, d'on, a set anys, de bell nou me n’arrencaren, per transportar-me per via marítima cap a França, on havent naufragat prop de Marsella per l’ímpetu dels vents hivernals, poc va mancar que no fos de nou rebutjat del vestíbul de la meva nova vida. Però on em deixo transportar, oblidant el meu propòsit? Des d’aleshores fins avui, no he tingut sinó rares ocasions, de reposar, de prendre alè, i quants perills i quants temors he sofert en aquesta errància, ningú no ho sap millor que jo.

Francesco Petrarca, Familiares I, 1. Traducció inèdita.