Cançoner 35

Sol i pensós, els més deserts confins
vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l’esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.
No trobo altra defensa que els camins
per burlar d’adonar-se’n de la gent,
perquè en tot acte d’alegria absent
es veu de fora estant com cremo endins:
tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.
Però senders tan aspres i salvatges
trobar no sé que Amor no vingui sempre
enraonant amb mi, i jo al seu costat.

Francesco Petrarca, Cançoner. Tria de sonets, Barcelona, Proa, 2003.