Facebook Twitter

Faust

Traducció de Jaume Ortolà

Ai las!, he estudiat filosofia,
jurisprudència i medicina,
—també teologia, per desgràcia!—,
amb un afany minuciós i ardent.
I ací m’estic, pobre idiota!
Sóc tan savi com ho era abans,
em diuen mestre, doctor fins i tot.
I fa ben bé deu anys que vaig
amunt i avall, d’ací d’allà,
arrossegant pel nas els meus alumnes...
I veig que res no es pot saber!
Això de poc no em crema el cor.
Sens dubte sóc més llest que tots els fatus,
doctes, mestres, escribes i frarots.
No em turmenta cap dubte, cap escrúpol,
ni tinc por de l’infern ni del dimoni...
En canvi, em falta també tota joia.
No us penseu pas que sàpiga res bé,
no us penseu pas que puga ensenyar res
que convertesca o que millore els homes.
No tinc tampoc diners ni béns,
ni honors ni glòries del món.
Ni un gos voldria viure així més temps!
M’he lliurat a la màgia per veure
si la boca, el poder de l’esperit
podien revelar-me algun misteri.
Que amb amarga suor no em calga més
reconèixer allò que no sé encara.
Que descobresca les forces ocultes
que regeixen el curs de l’univers.
Vull veure els gèrmens de la creació
i no remenar més entre paraules.

Que veges tu, oh Lluna plena,
per últim colp el meu turment,
tu, a qui he vetllat a mitjanit
tan sovint en aquest pupitre!
Llavors entre papers i llibres
te’m presentaves, trista amiga!
Si pogués pels cims de les serres
anar a la bella llum teua,
amb esperits surar per les cavernes,
pels prats vagar en la teua penombra,
de tot fum docte deslliurar-me,
i, sa, banyar-me en el teu rou.

¿Què? ¿Encara en aquesta presó?
Maleït clot emparedat,
on fins l’amada llum del cel
s’enfosqueix passant pels vitralls.
Restret per aquest munt de llibres
que el cuc arna i la pols cobreix,
a l’entorn dels quals hi ha enganxats
papers fumats fins dalt la volta;
envoltat de tubs i de gerres,
abarrotat de ferramenta,
atapeït d’ancestrals mobles...
Això és el teu món! I això es diu un món!

I tu preguntes per què el cor
t’oprimeix dins del pit, frisós,
per què un dolor inexplicable
et lleva la vitalitat.
En lloc de la natura viva
que Déu insuflà dins dels homes,
t’envolta fum i podridura,
esquelets, cranis, membres morts.

Fuig! Fora! Corre cap a l’ample món!
I aquest llibre ple de misteris,
escrit pel mateix Nostradamus,
¿no t’és prou bona companyia?
Sabràs l’òrbita dels estels,
quan la natura t’alliçone,
se’t desclourà el poder de l’ànima
com un esperit parla a un altre.
En va la reflexió eixuta
t’explicarà els símbols sagrats.
Esperits, prop de mi planeu;
responeu-me ara, si em sentiu!

Obre el llibre i veu el símbol del Macrocosmos.

Quin goig sorgeix d’aquesta visió
que em penetra de colp tots els sentits!
Em sent jove, sagrada benaurança
que em corre ardent pels nervis, per les venes.
¿Va ser un déu qui dibuixà aquests símbols,
que em calmen el furor intern,
m’omplen de joia el pobre cor
i amb enigmàtica potència
em mostren els poders ocults de la natura?
¿Sóc un déu? Tot se’m fa tan clar!
En aquests traços purs contemple
davant meu la natura creadora.
Per fi entenc ara allò que diu el savi:
«El reialme dels esperits no és clos;
ho és la teua ment, el teu cor és mort.
Amunt, deixeble, banya infatigable
en l’alba la teua ànima mundana!»

Contempla el símbol.

Com cada part es teixeix en un tot!
Com cada cosa actua i viu en l’altra!
Com els poders del cel pugen i baixen
i es passen de mà en mà els poals daurats!
Amb ales de fragància sagrada
de dalt del cel penetren per la terra
harmonies que inunden l’univers!

Quin espectacle! Ai, però espectacle sols!
¿On et puc atrapar, natura eterna?
¿On trobaré els teus pits, font de la vida,
dels quals cel i terra es nodreixen?
Cap allà s’agombola el pit marcit.
Brolleu, rageu i jo en va m’esllanguesc.

De mala gana passa uns quants fulls i contempla el símbol de l’Esperit de la Terra.

Que diferent actua en mi aquest símbol!
Tu, Esperit de la Terra, m’ets més pròxim,
ja sent créixer les meues energies,
ja m’inflame tot jo com d’un nou vi.
Sent el valor per a llançar-me al món,
per a sofrir mal i joia mundans,
per a enfrontar-me a tota tempestat
i no dubtar en el cruix del naufragi.
S’ennuvola allà dalt...
La Lluna amaga la seua claror...
S’esmorteeix la llàntia!
Trau fum... Raigs vermells em llampeguen
per damunt del cap... Bufa
un calfred des de dalt la volta
que m’abraona.
Et sent al meu voltant, esperit implorat.
Revela’t!
Ah! Com m’esquinça el cor!
Amb sensacions noves
s’agiten tots els meus sentits!
Sent que tot el meu cor se’t lliura.
Fes-ho! Sí, encara que em coste la vida!

 


GOETHE, J. W. Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Pròleg de Guillem Calaforra. Barcelona: Riurau, 2009, p. 31-35.
Search for authors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Universal literature in catalanuniversal en català
Podeu consultar més pàgines sobre la literatura universal en català a:
With the support of: