La sentència

I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estaba preparada
I prou que m’hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.

Però no… que la càlida fressa de l’estiu
Es una festa rera el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.

Estiu de 1939