Bàrbar

Molt després dels dies i de les estacions, i dels éssers i dels països.

El pavelló de carn sagnant sobre la seda dels mars i de les flors àrtiques (no existeixen).

Refet de les velles xarangues – que encara ens colpegen el cor i el cap – lluny dels antics assassins –

Oh, el pavelló de carn sagnant sobre la seda dels mars i de les flors àrtiques (no existeixen).

Dolçors!

Els brasers, plovent amb ràfegues de gebre – Dolçors! – els focs amb pluja del vent de diamants llançada pel cor terrestres eternament carbonitzat per a nosaltres. – Oh món! –

(Lluny dels vells recessos i de les velles flames, que oïm, que sentim)

Els brasers i les escumes. La música, virada dels abismes i xoc dels glaços d’astres.

Oh Dolçors, oh món, oh música! I aquí, les formes, les suors, les cabelleres i els ulls, flotant. I les llàgrimes blanques, bullents – oh dolçors – i la veu femenina vinguda al fons dels volcans i de les grutes àrtiques.

El pavelló...