Els vigilants

Que, dempeus en la costa ambigua, retallada,
Aquells fars que delaten l’escumejant rompent
Per als pals en perill siguin claror sagrada,
Si mai han ignorat la raó del turment.

Portaran durant temps, cap a l’horitzó fràgil,
L’angoixosa cridòria dels Cristòfor Colom
Abans que, responent a llur pregària àgil,
Alguna salvatjada se’ls enclavi al llom.

I que, pilot fervent de navegació,
Amb els rastres que esborren als focs d’un sol de llauna
El teu rastre infamant, civilització!
Un rei negre, un bon dia, ens retorni a la fauna.

Nosaltres hem menjat massa peixos histèrics,
Amb espines premsant estigmes al palmell
Ens van fer somiar moments esotèrics
Quan la panxa ben plena ens tibava la pell.

Dormirem moltes nits, encarant el fullatge,
Amb el gaudi tranquil•litat de la brutalitat,
Si un somni lleuger, que ens arruga el visatge,
No ens vol encaminar vers una altra ciutat.

L’estel que va guiar els mariners salvats,
Vells llops amb un bigoti que s’aferra a l’oratge
En el nou lluïment dels astres declarats,
Ja fa temps va cansar el nostre ardent coratge.

Era grat quan un mag vora el capçal dels llits
Proclamava fremint la divina vinguda
Tot caient en la palla, i enmig dels teixits,
Fins a esberlar-nos l’òrbita decebuda.

Ah! Doncs, ja n’hi ha prou, caigueu places, parets!
Estrella! Era grat quan les veles queixoses
Cap als rius pedregosos, pels morts insatisfets
Menaven els guerrers amb les dents sangonoses.
.
Ara bé, ni ortigues ni elevades cicutes
No ens han llepat la pell ni mossegat el pit.
L’estrella és, enmig de les ciutats eixutes,
Una finestra oberta que tremola en la nit.

És la làmpada encesa i que hom veu del carrer
Dibuixant sobre els plecs d’una cortina un pit
Encara que sovint, semblant de carreter,
Una veu esmicoli el somni confegit.

Ah! quan els trets nascuts entre carrer i mur
Deixaven un descans als exaltats d’ahir,
Commoguts pel record dels sopars a Véfour,
Des de les fosques golfes llançaven un sospir.

Tots hem jugat a aquesta xarranca fulgurant
Fent l’ullet i molestos sempre que l’eco vola
I sona amb el soroll de les portes pesant,
Amagant amb els fiacres qualsevol camisola.

Perduts quan un amor amollant-nos la mà,
Tot imitant el joc de l’àspid lliscador
Ens apartava al caire de l’esperat demà
Com un principiant que es plany a l’obrador.

Enutjats i dubtant del vigor que ens cal,
Per cenyir el teu cos que consola, oh ficció,
Empassàvem, buscant una eufòria animal,
tossuts, un filtre verd, sense convicció.

Més tard, el patiment es revelà més tònic
Que la malva del bosc i la forta quinina,
Cadascú va trobar el seu infern platònic,
Despullat fins al cor que un rar tigre assassina.

Amb unes dents d’acer allunyant l’escorbut,
I triturant monedes, amb els nostres ullals
Vam començar a somiar un ideal perdut,
La sang ens enrogí els llavis criminals.

Oh dones albirades d’omòplats oscil•lants,
Deixant cotilles roses a prop dels pantalons,
Amb quins petons florien els vostres pits ben plans
Quan la nit, en sentir-nos, enviava els terçons.

Silenci, nens cridaires! Records que són ramat
Més nombrosos que el mar repetit en la duna:
Ens hem emportat lluny l’animal apocat
Amb un corn que simula la futura fortuna.

Fugiu d’aquí, bastards! Dom Joan amb emfisema,
Mireu-nos els dits balbs i els muscles desgastats
De suportar la vida erigida en sistema;
De tant passar estrets, tenim el peus cansats.

I ara mateix fugint d’un llac de reverbers,
Preguem a les llambordes tot cobertes de blau
Que ens tornin el desig amb el vigor pervers,
Car el cor se’ns adorm com un gat en el cau.

És en va que rugiu carrils al nostre encalç,
Si cal viurem com sords, com cecs, i conversant,
Sense enyorar els perfums salvatges i animals
Ni el xipolleig obscur del tauró copulant.

Que el poble que dorm tingui un malson perllongat
Nascut al fons dels cors en diàfanes històries
Quina nit ens durà la seva urpa de gat
Als ulls, i quin volcà llençarà les escòries?

Habitants més perduts en barris corruptors
Que un soldat fent la guàrdia al bell mig del desert,
Sentim ja dins el pit el soroll de tambors
Perseguint el burgès que tremola despert.

Evocarem també per als ulls sangonosos
El desfilar estrany d’agents municipals,
Indecents, desvestits, que bramaven furiosos
Quan la locomotora encenia els fanals.

Camperols aturats en el pas a nivell,
Heu aixecat el puny cap al tren que se’n va
Quedeu-vos ara allà, amb dona i vedell
Amb l’església que imita els semàfors en va.

No estrenyerà l’incendi tot aquest dur parterre
I els temples encorbats com si fossin baldats?
Sense cap pietat els nous Robespierre
Els tornaran la vaca i l’ase recaptats?

I la flama que vetlla ben a prop del cimbori
Creixerà i, rellepant tots aquells sants galtuts
Amb el remoreig dels bombers, quin gran desori,
Destruirà a la fi els tres déus abatuts?

Amb els braços en creu, en va et vas fer fort,
Crist! Tu no hauràs vist mai les algues verinoses
Formar una corona sobre peixos que han mort
I cobrir dels negats les ferides vinoses.

A la vila on el gas amorosament canta
Sota les llums dels balls on, cepats, els xavals
Responen amb besades a l’orgia que espanta,
La teva església muda pateix els vendavals.

Aleshores el poble hòrrid dels vigilants
Apareix i erigint barraques fa fent via.
Encongits i ofegant-se provoquen, per instants,
Un oratge de tos que els treu la melangia.

Escalfen llurs dits morts en els rojos brasers
I mentre els ulls cofois van contemplant la runa,
Es pregunten, tremint, si tots aquells guerrers
De l’Homer, vencerien les rates d’una en una.

I en els panys de paret on el vent fred es para,
On a voltes romanen esparracs de paper,
Reveuen els amants dormint front contra cara
I compten llurs amors com fa un botiguer

I que sense triar collint seda i cotó
Quan ve l’alba estudia tots els profits nocturns.
I, si la neu mossega el seu rostre en cartró,
Piquen ben fort de peus somiant amb coturns.

Dormiten, pel tabac brut, el nas ben tapat,
Quan, alenada càlida entre respiradors,
En la boira, l’olor del pa fresc s’ha esbravat,
Quan, al llit, s’espavilen tots els executors.

Quan els criats suant una alba criminal
Amb l’ull viu i les mans en uns pits provant sort,
Al fons dels bulevards alcen el cadafal,
Nosaltres evoquem tant l’amor com la mort.

Ajaguts, reduïts davant les brases mortes,
Ells observen sorgir de les bromes l’albada,
I els lleters vigilants apropar-se a les portes,
I com la policia amb les meuques no bada.  

No, aquestes no són les líriques vetllades,
Car els vampirs de nit ens usen la mirada,
I la sang ens tenyeix les galtes excitades,
Les boques han sagnat amb la tendra besada.

Nosaltres, multitud, voltant les guillotines,
La revelació del Gòlgota esperem;
Nosaltres, que l’amor amb cordons de cortines
Va lligar, que dels nobles la mare insultem;

Nosaltres que colpim, jocunds, la del bagatge
De perles, a puntades, als ronyons, vora l’òpera
Nosaltres, els grans nàufrags que hem sentit l’onatge
Llepar-nos l’espinada; i també quan el còlera

Ens va arruïnar els amors; som les veres brigades
Dels bancs d’ostres perduts al fons de mars sangoses,
Tallem l’amarra al flanc de les naus ancorades
I la trena al dors de les noies mandroses.

Odiem les nits de vetlla, quan l’odiosa la recança
Devora els ancians, quan feroces carronyes
Acreixen un desig de vergues que no cansa,
Així com el turment de les mítiques ronyes.

Quart de la insígnia a bord del navili almirall,
El pop i la llagosta presenten un combat
Entre restes d’ensenya. Un capvespre de ball
Tot s’abocà calmós dintre d’un mar corbat.

L’orquestra feia el vals i els dansaires en frac
No van parar d’estrènyer dames desconegudes.
I l’amor amb tant d’or acabà dins un sac,
Un rai va transportar les milionàries nues.

En un cafè tot clar amb vidrieres polides
Com un guinyol movíem la pobra humanitat,
Gent d’ahir, de demà, imatges abolides
I els aspectes del verb en santa trinitat.

A vegades les mans dibuixen unes flors
Sobre els vidres boirosos mentre que, en el riu,
Avancen cap als ports els grans remolcadors,
I en els pilars dels ponts un nou esclat somriu.

No gosem recordar el desig de negada
Com un recurs per acabar amb aquests porcs,
Els homes, ens agraden els colors i la ullada,
I després imitem l’amor amb grans transports.

L’esguard de les noietes ens té les mans lligades,
Quin motiu ens impulsa a estimar tant les cares?
Què esperem? Ja és hora que saltin les torrades.
Els ull se’ns buidaran amb cotilles i vares.

I per què vigilar? Abans, Jesús ens dava
el miracle anual quan baixava del cel.
Era Nadal llavors, tant i tant que gelava
Per tal de no embrutir els peus nus d’Emmanuel.

Tenim els peus feixucs pel vostre fang traïdor,
Marjal on s’enfonsà el cos blanc dels Jesús,
Juliol va sentenciar qualsevol nou sermó
I també tots els Papes amb vestits en desús.

I fins avui guaitem la nit fada i incolora
Amb el desig que abans de l’alba en el cel mat,
Lluint amb les braçades, vindrà una nedadora  
A conciliar l’amor junt amb la llibertat.

Arthur Rimbaud, “Els vigilants” A: Desnos, Robert. La llibertat o l’amor! Barcelona: March, 2005