La meva Bohèmia

Me n’anava, amb els punys ficats a les butxaques;
El paltó esdevenia ideal; caminava
Sota el cel, Musa!, i era el teu amic fidel;
Oh, quants amors esplèndids vaig somiar llavors!

Als meus pantalons únics hi havia un gran forat.
-I com un patufet somiador, esgranava
Rimes. El meu alberg era l’Óssa Major.
-Els meus estels, al cel, feien un dolç fru-fru.

I, assegut a la vora del camí, els escoltava,
Als vespres de setembre, quan sentia al meu rostre
Les gotes de rosada, com un vi estimulant;

I així, rimant enmig de les ombres fantàstiques,
Com d’unes lires, jo estirava els elàstics
De les botes ferides, un peu prop del meu cor!

Arthur Rimbaud,