El joc seriós

Un capvespre rosat de primavera, van anar a passejar plegats entre les tombes del cementiri nou. La Lydia havia comprat una petita corona de prímules a una pobra velleta que hi havia a l’entrada, i volia deixar-la a la tomba d’en Kaj Lidner. Tanmateix, no van aconseguir trobar-la en aquella enorme ciutat de tombes, molt més densament poblada que la petita ciutat dels vius. I aleshores va decidir deixar-la a la tomba del seu pare.

Van parlar de persones mortes que havien conegut. L’Arvid va esmentar l’Olof Levini.

—Fa molts anys, vaig rebre una invitació per anar a sopar a casa seva —va explicar a la Lydia—, i encara avui m’enrabia que justament aquell dia no vaig poder assistir-hi. La veritat és que, al diari, no havia ningú més amable, més considerat i que, de forma espontània i natural, fos més bon company amb nosaltres, els seus subordinats i aprenents de periodista. I a més, era un erudit; ho sabia pràcticament tot de qualsevol tema que li preguntessis, tret de la qüestió de la Unió. Recordo que un dia em va dir: «Vostè entén per què fan tant mullader, aquests noruecs?». «I tant», li vaig respondre jo, «mouen brega perquè volen que el primer paràgraf de la seva constitució entri en vigor. I el primer paràgraf de la seva constitució diu que Noruega és "un estat lliure i independent". La situació actual, en canvi, és la següent: el ministre d’afers exteriors noruec depèn del nostre ministre d’afers exteriors, el qual només és responsable del nostre parlament. I això s’anomena autonomia, no pas sobirania o independència. Espero que el nostre ministre d’afers exteriors ho faci tan bé com pugui. Encara que no servirà de res: segur que nosaltres, els suecs, tampoc no ens sentiríem gens realitzats si la nostra política exterior depengués, posem per cas, del ministre d’afers exteriors rus, per molt que l’home en tingués cura com un angelet de Déu!». I la seva reacció va ser: «No..., de debò és així?».