Oh cambreta...

Oh cambreta que adés fores el port
per a les meves tempestats diürnes,
font ets avui de llàgrimes nocturnes,
que en sortir el sol amago per comport.

Oh llitet que em donaves bell confort
en tants afanys, amb doloroses urnes
et banya Amor, i penes diüturnes
la mà ebúrnia a mi sol prodiga a tort.

No sols del meu retir i el meu repòs
fujo, ans de mi i del propi pensament,
que, seguint-lo, alguna hora em duia en vol;

i al vulgar que menystinc per brut i gros
(qui ho pensà mai?) demano emparament:
tanta por tinc de retrobar-me sol.