Dir coses fosques

Com Orfeu poso música
a la mort tocant les cordes de la vida,
i a la bellesa de la terra
i als teus ulls que administren el cel
només els sé dir coses fosques.

No oblidis que tu també, de sobte,
aquell matí, quan el teu jaç
encara era xop de rosada i el clavell
dormia ben arran del teu cor,
veres el riu fosc
que et passava pel costat.

Amb la corda del silenci
tensada damunt l’ona de sang,
vaig agafar el teu cor ressonant.
El teu rínxol es va transformar
en els cabells d’ombres de la nit,
els flocs negres de les tenebres
varen nevar la teva faç.

I jo no et pertanyo.
Tots dos ens en lamentem, ara.

Però com Orfeu prou sé
la vida del costat de la mort,
i em blaveja
el teu ull tancat per sempre.