Lleó l'africà

Durant uns dies, Maohamed es va quedar prostrat a casa seva, inconsolable, refusant fins i tot afegir-se als amics pels àpats de trencament de dejuni, els tradicionals iftars; ningú no l'hi va retreure, però, perquè la seva desgràcia era coneguda des del mateix vespre del Mihrajan, i més d'una vegada els veïns li van anar a dur, com un malalt, els plats que no havia pogut tastar a casa d'ells. Salma es feia petita petita, només li adreçava la paraula per contestar-li les seves preguntes, m'impedia que el molestés, evitava d'imposar-li la seva presència, però mai no se n'allunyava a fi que no hagués de demanar dues vegades la mateixa cosa. Encara que estava amoïnada, la meva mare conservava la calma, ja que estava convençuda que el temps curaria el dolor de seu cosí. El que li havia sabut greu er veure que Mohamed apreciés tant la seva concubina, i sobretot que totes les comares d'Albaicín haguessin vist aquest afecte. Quan, adolescent, li vaig preguntar si a pesar de tot no estava satisfeta que se n'hagués anat la seva rival, ho va negar amb convicció: "Una esposa mira de ser la primera de les dones del seu marit, perquè ser l'única és una il·lusió."

I va afegir, falsament divertida: "Diguin el que diguin, ser esposa única no és pas més agradable que ser fill únic. Treballes més, t'avorreixes més, i suportes tota sola el malhumor i les exigències de l'home. És veritat que hi ha gelosia, les intrigues, els discussions, però almenys passa a casa, tot això, perquè, quan el marit comença a buscar joies a fora, el perden totes les seves dones".