El periple de Baldassare

A Esmira, dissabte 12 de desembre de 1665

Hem passat la nit al convent dels caputxins, i he somiat que naufragava. Mentre vaig ser al mar, passava el dia tremolant de por, però quan m'adormia em veia a mi mateix, en somnis, a casa, a Gibelet. Els religiosos ens han acollit amb cortesia, però sense entusiasme. I això que m'he presentat com a recomanat pel pare Thomas de París, una mica abusivament, cal dir-ho. Tanmateix, si li hagués demanat una carta de presentació només l'hauria pas negada. Però tot va anar tan de pressa que ni tan sols li vaig comunicar la nostra marxa imminent. No volia que els meus perseguidors de Constantinoble, si passaven per l'Església, s'assabentessin per la seva boca d'on havia anat. És clar que hauria pogut demanar-li que no ho digués a ningú, però llavors hauria hagut d'explicar-li per què em perseguien, i incitar-lo a mentir per protegir-me... En resum, que ha arribat ací sense cap recomanació, però he fet com si en tingués una. Fins i tot he parlat del pare Thomas com del "meu confessor", descripció que no és pas falsa, però sí abusiva i una mica fatxenda.

Però no és pas d'això que voldria parlar sobretot, avui. He volgut seguir la cronologia de les meves notes; parlar primer de la nit passada, i del meu somni, abans d'arribar a l'essencial. A les coses estranyes que passen en aquesta ciutat i les notícies que me n'arriben per tots costats.