Li i altres relats
No hi ha ningú que fiqui tant la pota com jo en els moments delicats. Dic coses que no vénen a tomb, i que tothom recordarà, i jo més que ningú, quan em vindran a la memòria a l’hora que em fico al llit, i em turmenten. Són trampes que em paro a mi mateix.
—¿Em recordaràs, quan me’n vagi? —li vaig preguntar—. ¿Em recordaràs?
No va respondre. ¿Per què ho vaig dir? ¿Perquè em respongués amb mostres d’agraïment? ¿Perquè em demostrés el que em devia? ¿Quin dimoni ho sap? Un que em fa pessigolles amb la cua, arruïna l’instant feliç i fa que els altres s’apartin de mi.
No badava boca. Mirava al lluny, cap a l’illa de Lappa que a penes es veia, per la banda de Macau. Va començar a parlar com si estigués sola.
—Allà hi ha l’estret de Boccatigres. El riu Perla, que porta fins a Whampoa, a Canton. Allà els nostres van lluitar amb els blancs fa molts anys. Ells tenien canons. Nosaltres, uns quants fusells vells que ens havien venut ells mateixos. No els vam combatre gaire amb això. La nostra arma era el còlera; la majoria van morir de la verola. Eren joves, bonics, rossos. Els que se’n van salvar van quedar marcats per tota la vida. N’hi va haver un —un nen— que no va voler tornar a casa amb la cara feta malbé. Es va quedar aquí, es vestia a la xinesa, va oblidar la seva llengua, estirava un rickshaw com els coolies i mai no agafava cap client que fos de la seva raça. Només xinesos. El meu avi el va aconseguir.
