Secretum

Secretum 2, 106

Agustí.- Et posseeix una funesta plaga espiritual, que els moderns anomenen accídia i els antics egritudo.
Francesco.- El nom tan sols ja m’horroritza.
A. No és estrany: fa temps que t’ataca greument.
F. Ho confesso. I passa que a quasi tots els altres mals que m’afligeixen hi ha alguna cosa dolça, per falsa que sigui; en aquesta tristesa, en canvi tot és aspror i infelicitat i horror, una via sempre oberta a la desesperació que empeny les ànimes infelices a l’anorreament. A més, de les altres passions n’experimento assalts freqüents, però breus i passatgers. Aquesta plaga, en canvi, de vegades se m’arrapa tan tenaç que m’encadena i em tortura dies i nits sencers - un temps que per a mi no és l’equivalent de llum i vida, sinó de nit infernal i mort aspríssima -. I m’apeixo tant de llàgrimes i dolor, que (i es pot dir que és el màxim cúmul de les misèries) amb una mena de tètrica voluptat, no me’n separo de gust.
A. Coneixes el teu mal d’allò més bé; ara en coneixeràs la causa. Digues-me, doncs: ¿què et contrista fins a aquest punt? ¿El tràfec de les coses temporals, el dolor físic, algun tort més penós de la fortuna?
F. Cap d’aquestes coses, per elles mateixes, no serien capaces de tant. Si hagués d’afrontar un combat singular, aguantaria sens dubte; però ara em socava tot un exercit.
A. Explica més clarament què t’aclapara.
F. Cada vegada que la sort m’infligeix alguna ferida, tiro endavant impertèrrit, recordant que sovint, colpit per ella encara més fort, n’he sortit vencedor. Si de seguida redobla el cop, començo a vacil·lar un instant; i si al segon se n’hi afegeix un tercer i un quart, llavors em retiro a la citadella de la raó, no pas en una fuga precipitada, sinó gradualment, pas a pas. Però si també allà em ve a sobre envoltant-me amb tota la tropa i per expugnar-me amuntega les misèries de la condició humana i el record dels treballs passats i l’espantall dels futurs, llavors finalment batut pertot arreu i terroritzat per tal amuntegament em poso a gemegar. Aquí s’origina aquell greu dolor. Com un que fos envoltat per enemics innombrables i no se li obrís cap sortida, ni esperança de clemència, ni conhort, sinó que tot li fos enemic, les màquines de guerra dreçades, les mines sota terra excavades: trontollen ja les torres, les escales són dretes i arrambades als bastions, els mantellets s’enganxen als murs i el foc s¡estén pels taulats. Veient pertot fulgor d’espases, rostres amenaçadors d’enemics i creient propera la destrucció, ¿com no hauria d’estar espantat i plorar quan, bo i passats aquests perills, la pèrdua tan sols de la llibertat és la cosa més trista per a un home fort?

Secretum III 214:

F. Seré amb mi tant com podré, i em colliré els fragments esparsos de l’ànima, i habitaré amb mi sincerament”; III 214)