Lula Carson Smith va viure només cinquanta anys (1917-1967), però va tenir prou temps per deixar un grapat d’obres literàries d’una bellesa rara, que amb el temps no tan sols no han envellit, sinó que han guanyat una vigència extraordinària, com si haguessin estat escrites per romandre en espera fins que els arribés el moment de ser descobertes per altres generacions de lectors potser més capacitats per connectar-hi que els contemporanis de l’autora.

Carson no va ser una persona afortunada. A quinze anys se li va manifestar una febre reumàtica que la va tenir sotmesa tota la vida i li va acabar paralitzant la meitat esquerra de la cara. La malaltia no va impedir que, a disset anys, marxés de la seva Columbus natal, a l’estat de Geòrgia, per anar a estudiar piano a Nova York, a la Juilliard School of Music. Però no s’hi va poder matricular perquè va perdre al metro els diners que portava i que havia aconseguit amb la venda d’un anell heretat de la seva àvia. A Nova York va fer feines diverses i va estudiar escriptura creativa a la Universitat de Colúmbia i al Washington Square College de la Universitat de Nova York. D’aquelles classes va sortir-ne un conte, «Wunderkind», que va ser publicat a la revista Story. Aquest relat autobiogràfic sobre la frustració musical d’una adolescent dotada d’un gran talent per al piano, la primera obra publicada de McCullers, no s’ha pogut llegir en català fins al 2016, gràcies a la traducció de Yannick Garcia per a L’Altra Editorial del volum La balada del cafè trist i altres contes. La nouvelle que dóna títol a aquest recull, publicat per primer cop als Estats Units el 1951, ja havia estat traduïda el 1987 per Jordi Castelló per a Columna, que el 1996 en va fer una nova edició per a la seva col·lecció de butxaca.

El 1937 Lula Carson es va casar amb Reeves McCullers, també aspirant a escriptor, el qual li va donar el cognom amb què es va donar a conèixer com a novel·lista. La parella es va divorciar el 1941 i es va tornar a casar el 1945, però la relació sempre va ser difícil i tempestuosa —durant els anys de separació Reeves havia tingut una relació amorosa amb el compositor David Leo Diamond, i Carson s’havia enamorat de l’arqueòloga, fotògrafa, periodista, novel·lista i viatgera suïssa Annemarie Schwarzenbach, que no la va correspondre mai—, i va tenir un final dramàtic, amb el suïcidi de Reeves el 1953.

El 1940 Houghton Mifflin havia publicat la primera novel·la de Carson, The Heart Is a Lonely Hunter, ambientada en el deep South, la pàtria vital i literària de l’autora, i protagonitzada per la primera de les criatures marginals de l’imaginari de McCullers: John Singer, un sordmut solitari que atreu com un imant tota una col·lecció d’éssers desemparats que li confien les seves penes. Escrita durant una de les convalescències de l’autora, la novel·la va tenir un èxit immediat. La primera traducció catalana, El cor és un caçador solitari, va arribar el 1965, obra de Ramon Folch i Camarasa per a Edicions 62. El 1996 va ser inclosa en la col·lecció «Les millors obres de la literatura universal», i el 2007 (més de quaranta anys després) es va reeditar per al catàleg de Labutxaca.

El 1941 va aparèixer Reflections on a Golden Eye, que no es va poder llegir en català fins a cinquanta anys més tard, el 1991, en la traducció que Vicenç Llorca va fer per a Columna. A principis del segle XXI encara hi havia dues novel·les seves inèdites en català: The Member of the Wedding (1946) i Clock Without Hands (1961). Aquesta última va ser publicada el 2008 per Edicions del Salobre, amb el títol de Rellotge sense busques, dins la col·lecció «Els Argonautes», en traducció de Marta Ferrer i Antoni Picornell. I el 2009 Eugènia Broggi, aleshores editora d’Empúries, va encarregar a qui signa aquest article la traducció de The Member of the Wedding. El 2016 la mateixa editora, aquest cop al capdavant d’un jove segell editorial independent, L’Altra Editorial, es va proposar de recuperar tota l’obra de McCullers de cara a la celebració del centenari del seu naixement. L’operació de rescat es va iniciar amb La balada del cafè trist i altres contes i ha continuat al febrer de 2017 amb Frankie Addams (The Member of the Wedding), en la mateixa traducció publicada vuit anys enrere per Empúries i revisada pel mateix traductor, que en el moment en què escriu això treballa en una nova versió de The Heart Is a Lonely Hunter, prevista també per a aquest any del centenari.

Quan vaig començar a traduir The Member of the Wedding, només havia llegit El cor és un caçador solitari, ja feia uns quants anys, i quasi no coneixia l’autora. Però potser aquesta és la millor manera d’abordar un clàssic modern, sense aquell respecte extrem que frena ni aquella por de no estar-hi a l’altura. McCullers té la virtut de saber explicar com ningú la tragèdia de l’ànima, la solitud, el desvagament neguitós, la desesperança, tot allò que depassa l’ésser humà perquè no acaba de cabre dins els límits del seu llenguatge. Per això la seva prosa és addictiva, perquè ens furga per dins d’una manera que no acabem d’entendre, sempre nova, sempre sorprenent. Carson ho va escriure tot lluny de la seva terra, i segurament per això va ser capaç d’expressar amb tanta precisió les xafogors asfixiants, els paisatges encegadors i els arquetips neuròtics amb què havia crescut, fins al punt de convertir-se en un dels exponents més clars del «gòtic del sud».

L’obstacle definitiu en el procés de traducció de qualsevol clàssic antic o modern és que no podem demanar a l’autor que ens aclareixi cap dubte d’interpretació. D’altra banda, McCullers sotmet el traductor com a creador a una humilitat i una fidelitat incondicionals, gairebé cegues. De primer et qüestiones el sentit d’una frase, i potser et sents temptat d’afegir-hi tu un matís discret per fer-la més «racional», més convencional, en definitiva. Però quan revises la traducció i tornes a l’original t’adones que no, que allò era allà d’aquella manera perquè havia de ser així, sense cap matís que suavitzi res. Si Carson escriu, per exemple, que l’estiu era «verd i boig» («green and crazy»), hi has de creure. Pel que fa al to, aquella barreja seva de puresa incorrupta, lucidesa i mala bava t’obliga a triar bé les paraules per no trair-la. Carson, com tots els grans escriptors del sud dels Estats Units, ho escriu tot tal com li raja, des de les entranyes, i no fa cap concessió a cap mena de convenció. Té tirada als extrems i als contrastos, i sap combinar magistralment la sordidesa amb la bellesa, l’amargor amb una certa esperança candorosa, la decadència amb un cert esperit de superació. Té una escriptura inimitable, obsessiva i irresistible, i és d’aquelles autores que et modifica per sempre. Haver llegit qualsevol obra de McCullers et fa pujar de categoria com a lector i afegeix un filtre privilegiat a la teva manera d’entendre la literatura.

Si comparem la Carson amb altres grans escriptors del sud dels Estats Units —Capote, Faulkner, Williams, O’Connor, Lee, etc., fins i tot Twain—, ens adonarem que, malgrat que cadascun té el seu estil personalíssim, tots comparteixen una mirada, una manera revoltada de ser en el món sobre el qual escriuen. Hi ha una biografia molt interessant, The Lonely Hunter, de Virginia Spencer Carr, que ajuda a entendre per què McCullers escrivia com escrivia. A part de la malaltia, va patir de depressió i d’alcoholisme, i es va intentar suïcidar abans de morir, el 1967, d’una hemorràgia cerebral. Havia estat amiga de W. H. Auden, de Benjamin Britten, de Paul i Jane Bowles, de Truman Capote i de Tennessee Williams. A més dels contes i les novel·les, també va deixar les peces teatrals The Member of the Wedding (adaptació de la novel·la homònima, 1951) i The Square Root of Wonderful, a Play in Three Acts (1958); un recull de poemes, Sweet as a Pickle and Clean as a Pig (1964), i dues obres pòstumes: el recull d’escrits The Mortgaged Heart (1972) i una autobiografia inacabada, Illumination and Night Glare (1999).

Si totes les traduccions són el reflex d’un moment, tant generacional com lingüístic, i d’unes contingències editorials, podríem concloure que cada època necessita la seva interpretació dels clàssics, sempre que es faci en les millors condicions possibles per oferir al lector contemporani l’obra restaurada en tota la seva dignitat. I és fascinant pensar que la Carson del segle xxi potser tindrà més o altres coses a dir al lector català i d’arreu del món que la Carson del segle XX, perquè les bones obres, les obres mestres, no tan sols no envelleixen, sinó que amb els anys guanyen en profunditat.