Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
                                                                                             És com la lleva de les fulles, la dels homes.
                                                                                             Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
                                                                                             en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
                                                                                             El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba.

Amb les immortals paraules, en traducció de Jordi Cornudella, que Glauc adreça a Diomedes al cant sisè de la Ilíada, encetem el Visat de tardor del 2022. La vida dels homes és efímera, com ho són les fulles dels arbres, com les feuilles mortes de la fotografia que il·lustra la portada de la revista. Transcorre el temps, es succeeixen les estacions, arriba la tardor, evoquem els difunts, els deixem enrere, la vida continua… Ara fa un any que la directora d’aquesta revista ens va deixar. La Montserrat Camps, presidenta del jurat que va atorgar el VII Premi PEN de Traducció 2022, l’evocava amb aquestes emotives paraules en llegir el veredicte:

No és possible, en aquest context, deixar d’esmentar una persona que en tenia molt,  d’ofici, i també molt apassionament per la feina: la Montserrat Franquesa. Ella també parlava de la importància de fixar el  text, i de la importància d’obrir bé la ment per entendre el que diu l’autor. Desapareguda massa d’hora, qui sap quantes traduccions seves hauríem pogut gaudir i ja no tindrem mai. Que la memòria de la seva dedicació perduri entre nosaltres.

La vida continua i hi ha fulles, com diu Homer, que el bosc farà renéixer amb la primavera. Que sigui així. El discurs de la Montserrat Camps el podeu llegir íntegre al número de tardor que ara presentem, igual que els parlaments dels nominats en l’acte de lliurament del premi al Palau Robert, justament en el Dia Internacional de la Traducció.

Per primer cop, el guardó va recaure ex aequo en dues plomes insignes de la traducció: en Pere Lluís Font, pels Pensaments i opuscles, de Pascal; i en Feliu Formosa, per la versió del llibre Als estatges de la mort, de Nelly Sachs. Són dues traduccions ben diferents, però d’una qualitat extraordinària, triades entre una selecció de finalistes no menys extraordinària: Anna Casassas, per Pedres a la butxaca, de Kaouther Adimi; Xavier Farré, per El senyor Cogito, de Zbigniew Herbert, i Marta Pera, per Apeirogon, de Colum McCann.

Precisament, de la Marta Pera en podreu llegir també un article ben interessant sobre la seva traducció d’Entre els actes, de Virginia Woolf, un dels quatre que conformen el dossier que hem dedicat a l’autora britànica i que coincideix amb l’aparició en molt poc temps de diferència de Cap al far, a cura de Xavier Pàmies; Diari d’una escriptora, per Dolors Udina, i Diaris, en versió de Carlota Gurt. Són articles que permeten entendre millor la figura d’una artista complexa i polièdrica com Woolf.

D’altra banda, la poesia grega, l’antiga i la moderna, està de sort. Al llarg de l’any han aparegut traduccions de dos poetes moderns: Orientacions, del premi Nobel Odisseas Elitis, i Metamorfosis de ciutats, del xipriota Mikhalis Pierís, a cura de Pau Sabaté i Joaquim Gestí, respectivament, autors que s’afegeixen a la nòmina de poetes neogrecs a casa nostra.

I, al costat dels moderns, l’eterna bellesa dels clàssics. En aquest cas, de la poeta Safo, la traducció de la qual, a càrrec d’Eloi Creus, ha esdevingut un èxit editorial i un fenomen social en un món de sexualitats redefinides. El traductor fa una defensa sòlida i raonada de la necessitat de retraduir un clàssic com aquest.

Completen el número l’article que signa Maria Sempere, responsable de l’editorial Les Hores, en què explica l’activitat i els criteris del segell pel que fa a les traduccions, i una entrevista amb la gran traductora de l’àrab Margarida Castells, que repassa, de la mà de la Nina Valls, una trajectòria inacabable i plena de versions cabdals, com ara Les mil i una nits.

…com la lleva de les fulles és la dels homes… i la vida continua…

Esperem que gaudiu del número de tardor.                                                     

De sobte falta algú. Amb aquestes paraules Francesc Parcerisas començava la cloenda de la jornada acadèmica que la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona va organitzar dimecres 27 d’abril com a homenatge a l’enyorada Montserrat Franquesa, professora de la Facultat i, entre moltes altres coses, codirectora de la revista Visat fins al seu traspàs. Una jornada plena d’emoció, de records, però també de coneixement profund i rigorós, com a ella li hauria agradat. Sí, de sobte falta algú, quina certesa més terrible. Falta la Montserrat plena d’empenta, d’alegria múrria, de bonhomia, de determinació, de rigor; les qualitats amb què duia a terme l’activitat docent, investigadora, divulgadora…

Estem convençuts que li hauria fet especial il·lusió preparar aquest número de primavera i fer-ne l’editorial, perquè el 2022 és un any de commemoracions, a fora i a casa. La dels cent anys de la publicació d’Ulisses, de James Joyce, l’obra mestra que va sacsejar la literatura occidental del segle xx; la de la mort de Marcel Proust, afectat de pneumònia, i, a casa nostra, la dels naixements de dues de les plomes més il·lustres de la literatura catalana contemporània, Gabriel Ferrater i Joan Fuster.

Visat s’afegeix a aquestes efemèrides amb quatre d’articles que repassen, d’una banda, les traduccions catalanes de l’obra de Joyce i el Proust torsimany de John Ruskin; i, de l’altra, la tasca traductora de Ferrater i Fuster. Però també recordem la figura de Miquel Costa i Llobera, en els cents anys de la mort, amb un article que ens acosta a l’adaptació del metre clàssic que va fer el prevere mallorquí; la d’Hermínia Grau, traductora de la primera part d’El segon sexe, de Simone de Beauvoir, i la de Joan Triadú, torsimany del poeta grec Píndar.

Completen el número les reflexions que els traductors Miquel Desclot i Jordi Vintró han escrit a propòsit de les versions respectives del teatre de Molière i de lesFaules de La Fontaine; una entrevista a la traductora Anna Casassas i la incorporació d’una nova fitxa, la d’Inés García López, traductora de l’islandès.

I sí, al final, de sobte falta algú, falta la Montserrat, i aquest número torna a ser un homenatge i un record a la seva persona, que tant trobem a faltar, i també a l'escriptor, filòleg i professor Joan Manuel Pérez i Pinya (Palma, 1963) de qui, en el moment d’escriure aquestes línies, hem conegut la trista notícia de la mort als 59 anys. Amb motiu del centenari de Gabriel Ferrater li vam demanar una actualització de la seva tasca traductora, que presentem aquí de manera pòstuma. Pérez Pinya havia rebut el premi Ciutat de Palma Joan Alcover de poesia per Atletes de fuga (El Gall Editor, 2019) i acabava de publicar Fauna mutilada (Lleonard Muntaner).

La Montserrat Franquesa ens ha deixat. La Parca inexorable se l’ha endut massa d’hora i de manera cruel quan encara li quedaven tantes coses per fer, tants projectes per acabar, tanta vida per viure. Dona d’una empenta extraordinària, vital, apassionada i amb un cor immens, la seva pèrdua ha omplert de tristesa i de dol el món de les lletres, el de la literatura, el de la investigació, el de la traducció, el del ensenyament, el del seu estimat esperanto, “la llengua universal que un dia triomfarà sobre les misèries humanes i ens farà millors i ens alliberarà” (“sobretot de l’anglès”, que deia sempre mig en broma, mig emprenyada).

Aquesta editorial l’hauria d’haver escrit ella, però no va ser-hi a temps, tot i que malgrat la malaltia va continuar treballant en els projectes que li quedaven per fer i que confiava enllestir, convençuda que venceria el destí funest que feia un any li havia trucat a la porta i que només li va concedir una esquifida treva per tot el que tenia pendent: articles, traduccions, revistes, tesis... i una vida per endavant al costat dels éssers estimats que tant la trobem a faltar.

La redacció de la revista Visat ha decidit, com no podia ser d’una altra manera, dedicar aquest número de tardor a la memòria d'aquesta intel·lectual i activista cultural, amb l’esperança que el seu record, tal com dirien els seus estimats grecs, perduri en el cor i en l’esperit dels que la vam conèixer i dels que vindran. Per això, el primer article que trobareu, sortit de la ploma de Lluís Ahicart, col·laborador habitual de la revista i amic de la Montserrat, és un emotiu, sentit i lúcid retrat de la seva persona.

D’altra banda la revista arriba farcida de novetats i d’articles interessants. Per començar, el de Guillem Cunill, que ens apropa a les traduccions catalanes de Dante amb motiu de la commemoració dels set-cents anys de la mort de l’insigne poeta florentí. El 2021 també coincideix amb els dos-cents anys del naixement de Fiódor Dostoievski, efemèride que hem celebrat amb l’aparició d’una nova traducció de Crim i Càstig. El seu torsimany, Miquel Cabal, ens aproxima a la nova versió i en planteja els problemes i els criteris de traducció. També hem fet ressò del centenari del naixement de Friedrich Dürrenmatt, amb un estudi de Ramon Farrés que aprofundeix en les llums i les ombres de les versions catalanes de l’escriptor i pintor suís. Així mateix, Jaume Almirall ens parla de la seva tasca de traducció de tota l’obra narrativa i poètica de Nikos Kavadias, relativament escassa però molt rellevant en les lletres gregues del segle xx, que fa poc ha completat.

La primera part de la revista es completa amb un article de Joan Martori sobre la traducció al francès de Les garses, una peça teatral de l’oblidat i negligit dramaturg Ignasi Iglésias; amb un aprofundit estudi sobre el poeta i artista italià Attilio Bertolucci, a cura dels seus traductors, Marta Vilardaga i Josep Porcar, i amb una interessantíssima entrevista que Nina Valls ha fet a una de les figures més rellevants de les lletres i de la cultura dels Països Catalans, Joan Francesc Mira.

A més, com cada tardor, la revista Visat es fa ressò del VI Premi PEN Català de traducció, que enguany ha guardonat Antoni Clapés per la seva versió d’El desert malva de Nicole Broussard, tot reproduint les paraules de la presidenta del jurat, Monika Zgustova, així com els parlaments dels finalistes.

Acabarem aquesta editorial que no hauríem volgut escriure mai amb les paraules fetes poesia que Francesc Parcerisas dedica a la memòria de la Montserrat Franquesa:

In Memoriam M. Franquesa

¿Aquest ocre i aquest roig

que la tardor acotxa, què són

sinó la llum de les barques al juny,

el so clar de la campana,

les rialles dels joves als camps,

o la magrana que ara t'omple la mà?

La sang que ens taca el cor és,

gra a gra, la vida que has fet plena.

«Cal estar sempre embriac», diu el petit poema en prosa de Baudelaire, «per no sentir l’horrible fardell del Temps»; però embriac, de què? «De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui!».

Embriacs de poesia, ens plau de presentar el Visat de primavera. Fem honor a Charles Baudelaire i commemorem els 200 anys de la seva revolucionària obra poètica amb l’arribada de noves traduccions. També celebrem els 250 anys de Friedrich Hölderlin, autor de formes i continguts entrecreuats, mestre de l’hipèrbaton i del quiasme, reptes majúsculs per al traductor. I enguany a casa nostra recordem el centenari del naixement de Felícia Fuster, pionera de la traducció de la poesia japonesa, i els deu anys del traspàs de Jordi Teixidor, dramaturg i traductor creatiu.

«Embriagueu-vos sense parar!» també de poesia traduïda: us expliquem com ha estat trasplantat Joan Maragall a la llengua anglesa, com han arribat les veus poètiques femenines actuals a l’italià i com és possible que Salvador Espriu parli en esperanto. I us parlem del Manuel de Pedrolo traductor de poesia, inèdit fins fa poc temps.

La poesia, com la flor sublim desclosa baudelairiana, és alhora «literatura reduïda a l’essencial» per a Paul Valéry. Gaudiu-la amb les reflexions i els comentaris que us ofereix aquest Visat 31.

«Traduireu com cal amb esment dòcil i ploma lliure». L’aforisme de Josep Carner, publicat el juliol del 1944 a la revista Lletres, és un consell als traductors i la carta de presentació de Visat 30. Aquest número de tardor del 2020 homenatja Carner amb articles sobre el traductor, el poeta i el dramaturg que s’autotradueix, en record dels cinquanta anys del seu traspàs.

Us oferim tres blocs més: el primer agrupa els articles que signen els finalistes i el guanyador del Premi PEN Català de Traducció d'enguany, amb El castell de Franz Kafka. El segon dona la veu als traductors d’obres de publicació recent o imminent perquè també expliquin quin ha estat l’esment i quina la llibertat de la seva ploma. Llegireu com arribarà al català l’agudesa i innovació de la poesia hel·lenística de Teòcrit, en vers i sense censures, i com s’han traduït els missatges i absències de la gran dama de la poesia grega actual, Kikí Dimulà. Descobrireu l’operació cultural que ha calgut fer per traspassar Ausiàs March a l’italià i per acostar el Raval de Barcelona a l’alemany. El tercer apartat el dediquem a dues entrevistes: dues converses amb dones que tenen diferents llengües i relacions amb la traducció. Tanquen Visat de tardor una ressenya sobre la darrera traducció del romanès i els enllaços de les traductores de nova incorporació.

Tot plegat és fruit d’hores d’elaboració, sortit d’un forn com el que il·lustra la portada. Amb l’esment posat en la llum i l’aire lliure per superar l’època que ens ha tocat viure, us convidem a llegir els articles de Visat 30.

Veredicte del jurat del V Premi PEN Català de Traducció

El jurat d’aquest 5è premi PEN, vam llegir molt, i amb molta atenció, per decidir en reunió telemàtica els quatre finalistes d’enguany. La majoria de traduccions que vam llegir eren d’un nivell molt alt i, entre les que destacaven, hi ha tres dels grans llibres de l’any que són les Ilíades de Pau Sabater i Montserrat Ros i l’Eugene Oneguin d’Arnau Barios. Evidentment totes tres traduccions haurien merescut el premi tant com els quatre finalistes que tenim aquí, però el jurat va preferir triar obres menys llorejades i menys canòniques per fer avinent el gran nivell de les traduccions al català publicades enguany.

Tots sabem que és difícil deslligar la qualitat de la traducció de la qualitat de l’obra traduïda, que si bé es pot fer una bona traducció d’una obra mediocre, és difícil que pugui brillar quan l’original no brilla. De fet, l’experiència ens diu que és més difícil traduir un llibre mal escrit que ben escrit, però aquesta és una qüestió que no es debat en un premi de traducció.

El jurat vol destacar la traducció del llibre Jo soc vosaltres de sis poetes de Síria, coeditat per Sodepau, Pol·len i Godall Edicions. La traducció de l’àrab per part de Margarida Castells és extraordinària i les dificultats que va tenir l’editor Mohamad Bitari per fer la selecció dels poemes per les circumstàncies que vivien la majoria dels poetes (l’un a la presó, l’altre sotmès als bombardejos del govern sirià al sud de Damasc, l’altre malalt, etc.) ens feien pensar que encaixava perfectament en els postulats del PEN de defensa de la llibertat d’expressió, de protecció dels escriptors perseguits i a l’exili i de foment del diàleg intercultural. Malauradament, vam haver de descartar aquesta traducció perquè el PEN havia col·laborat en l’edició. Volíem deixar constància del valor d’aquesta traducció i d’aquest llibre i us el recomanem ferventment.

Acabo felicitant als quatre finalistes. Independentment de qui sigui el guanyador d’aquesta edició, el jurat considera que les quatre traduccions que heu fet tenen un nivell d’excel·lència que honora la nostra professió. Enhorabona.

Dolors Udina, com a presidenta del jurat format per Pere Comelles, Heike van Lawick, Pau Sif i Ricard Ripoll en qualitat de secretari.

Aïllat a causa de la quarantena per una epidèmia de còlera, la tardor del 1830 Aleksandr Puixkin va acabar d'escriure l’Eugeni Oneguin. Gairebé dos segles més tard i també des del confinament, parlem de la recepció que ha tingut a Catalunya i de la recent versió poètica. Les gelades a Rússia s’arrapen com la boira a Lleida: amb aquest símil explica el traductor l’acte interpretatiu –tal com Lawrence Venuti defineix la traducció– que mira alhora en dues direccions diferents, a la cultura original i a la d’arribada.

En aquest número hem mirat de portes endins: som al 2020, som a l’any que ve, el de després del centenari de la Colla de Sabadell. A tomb de l’efemèride trobareu articles sobre els seus autors principals: Joan Oliver, Armand Obiols i Francesc Trabal, l'obra dels quals fa possible entendre d'una altra manera la idea de modernitat en la literatura catalana. També hem mirat de portes enfora, perquè la difusió en altres llengües no s’atura. Podeu llegir sobre Trabal traduït a l’italià, Màrius Torres i J. V. Foix a l’alemany i com la nostra literatura s’obre pas en lituà.

Visat 29 ret homenatge a dos mestres que ens han deixat fa poc temps, Josep Maria Benet i Jornet i George Steiner, amb escrits que signen traductors seus. La bonhomia, cordialitat i generositat romanen en la memòria dels qui els van conèixer de prop. Amb l’arribada de la primavera i la desitjada sortida del confinament, us convidem a llegir nous articles recordant les paraules de Steiner: «Som convidats de la vida en aquest petit planeta i només hi sobreviurem si ho esdevenim els uns dels altres.»

Cronos de ment retorta. L’epítet homèric al·ludeix a les voltes que fa la vida i ens recorda que, amb el pas del temps, podem viure situacions que mai havíem ni imaginat, recaragolades, sorprenents. Visat arriba aquesta tardor en format doble, excepcionalment i sense haver-s’ho proposat, tot fent honor als designis del déu Cronos, que són retorts o retorçats, segons determini la traductora o el traductor. El 2019 han aparegut dues versions de la Ilíada, dues edicions simultànies i completament diferents de l’obra fundacional de la literatura occidental i que ens porten l’eco dels hexàmetres de l’Odissea d’Homer vessats al català per Carles Riba ara fa exactament cent anys. En aquest número de Visat el mestre i poeta fa el viatge invers. Diem que Riba torna a Grècia perquè les Elegies de Bierville han vist la llum en grec, traduïdes a quatre mans.

Retorts o retorçats són sempre els camins de l’exili. El van patir tant Carles Riba com Agustí Bartra. Hom assegura que Bartra va ser el més gran traductor que va sortir de l’exili català i que encara no ha estat prou reconegut. Per rescabalar almenys una part del deute, enguany hem commemorat els 80 anys del començament de l’exili. Foren molts els intel·lectuals que a partir de 1939 i lluny de les nostres fronteres van fer de torsimanys, si us plau per força o bé per voluntat de resistència. Sobre traducció i exili versaren les dues ponències de presentació dels finalistes del IV Premi PEN que trobareu en aquesta edició de Visat.

La traducció és un acte de dissolució de fronteres, com expressa la reflexió a tomb de Totes les formes del verb anar. I de posar-se en la pell dels altres. L’obra de José Eduardo Agualusa, autor angolès de llengua portuguesa, deixa al traductor un regust tan agraït com agredolç, però al capdavall allò que comptarà i compensarà l’esforç no serà altra cosa que transmetre la literatura per tal d’arribar a entendre l’altre.

Amb la traducció també és possible trencar motlles. La nova versió de l’Ulisses de Joyce té el propòsit de ser divulgativa, orientar el lector davant d’una obra sense argument, del qual n'espera desenllaços però el desconcerta perquè es troba contínuament davant l’absurd. Tanmateix, no és l’absurd, l’inexplicable, l’irracional o fins i tot la farsa, allò que ens enganxa a la lectura i ens interpel·la? Ho trobem en estat pur en Kafka, El castell és una gran farsa, un relat delirant sobre una administració incomprensible i una societat on el sexe és objecte d’abús, talment el món real d’avui. La recent versió catalana en fa una nova lectura a partir del manuscrit original i aconsegueix, entre altres matisos, que aflori l’autèntica ironia kafkiana.

La fixació dels originals sempre ha estat un maldecap pels traductors. En el cas dels relats inclosos a Senyals i símbols de Vladímir Nabókov, la confrontació de les diferents versions, la russa i l’anglesa, va facilitar una major aproximació a la musicalitat del text. Apropar-se al lector o a l’oient, domesticar el text perquè l’espectador s’hi arribi a identificar, això és el que busca també la nova traducció del teatre complet de Sòfocles per a l’escena.

La ment retorçada de Cronos dicta les voltes impensades de l’exili, els canvis de fronteres, els envitricolls de la vida i de la literatura o el repte d’haver de beure d’originals diferents, però els traductors dominen l’art i l’ofici de superar-ho i de reeixir-ne. Com el Visat de tardor que presentem. La revista de traducció literària del PEN Català sobreviu als averanys inesperats del temps, llegiu-la!

Rebels contra la maledicció de Babel, contra la condemna de no entendre'ns. Els traductors literaris, indòmits, han afermat la cultura i en la seva tossuderia li han eixamplat la vida. Només aquesta raó explica l'intercanvi literari entre la cultura catalana i la romanesa, que en els darrers anys ha superat l'aïllament recíproc imposat per dictadures passades. Presentem un aplec d'articles al voltant de les traduccions entre el català i el romanès, que signen els artífexs mateixos: Jana Balacciu Matei, Oana-Dana Balaș, Maria-Sabina Draga Alexandru, Adina Mocanu, Xavier Montoliu Pauli i Diana Moțoc.

Hi ha més traductors que tenen la paraula en aquest Visat de primavera: Dolors Udina, guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció 2018, i Xavier Riu, autor de la nova Poètica d'Aristòtil per a la Fundació Bernat Metge. Dediquem altres articles a la descoberta de les circumstàncies que envolten les traduccions i que les han condicionades: l'arribada al català del Pirandello narrador és el resultat d'episodis poc coneguts, com les versions de l'escriptor i crític Alexandre Plana, traductor ocasional a l'exili de poemes que han romàs entre bastidors al llarg dels anys.

Amb la incorporació de fitxes noves a l'apartat de literatura universal en català i a l'espai dels traductors, Visat continua nodrint el projecte i arriba al número 25 ben viu, rebel i ferm. Perquè traduir també és un acte de rebel·lia i alhora la prova de resistència d'una llengua. El pols que encara batega.

Visat 24 presenta un seguit d'articles al voltant d'iniciatives que impulsen l'activitat traductora i la fan visible; premis, ajuts, projectes col·laboratius o autotraduccions ajuden a difondre la literatura de totes les llengües.

En aquest número reproduïm els textos dels finalistes del II Premi PEN Català de Traducció, lliurat a la seu de l'Institut Ramon Llull el 30 de setembre de 2017, Dia Internacional de la Traducció, i també la intervenció del president del jurat, Joaquim Mallafrè. El premi es va atorgar a Miquel Desclot pel Cançoner de Petrarca, una obra de magna extensió que fou possible, almenys d’entrada, gràcies als ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes. Enguany l'entitat celebra trenta anys i Iolanda Pelegrí, amb una llarga trajectòria dins la Institució, fa un repàs dels programes que refermen els ponts entre cultures.

Moltes altres iniciatives difonen la traducció literària amb el català com a llengua d’origen o de destinació, dins i fora de les nostres fronteres. En reportem una tria: Sílvia Aymerich versa sobre l'autotraducció dins del projecte literari entre autors i traductors contemporanis Versions Múltiples, Violeta Tsitsiliani explica les batalles o slams de traducció que promou dins l'àmbit europeu The Language Project i Cèlia Nadal presenta el programa col·laboratiu de la Universitat de Siena per traslladar a l'italià Ausiàs March. Tot plegat sense perdre de vista el model de llengua, amb una sagaç reflexió d'Alexis Llobet.

En aquesta tardor tan decisiva per a la defensa de les llibertats i de la nostra llengua volem recordar Manuel de Seabra. L'article de Jordi Cerdà ressegueix l'obra i les traduccions d'un lluitador incansable compromès amb el català i humanista universal gràcies a l'esperanto. Hem volgut acostar-nos-hi encara més i n’hem parlat amb Vimala Devi, companya de traduccions i de vida. Junts van crear, van traduir i van difondre obres que formen part, per sempre més, de diferents literatures. Els volem agrair la tasca, ingent i admirable; per això dediquem el Visat de tardor a Manuel de Seabra, in memoriam.

Els camins infinits dels clàssics, antics i moderns, il·lustren i omplen el número de primavera que presentem: Visat arriba carregat d'articles d'actualitat sobre les traduccions que han protagonitzat els darrers mesos. El Cançoner de Petrarca, que ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona de Traducció 2017, les versions per a l'escena de Shakespeare, la nova etapa de la col·lecció dels clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge, la reedició de Kavafis i la recent publicació de Proust. El retorn dels autors eterns no és casualitat; cada època necessita fer-ne reinterpretacions. Ho reconeixia Carles Riba, mesos després d'haver publicat la segona versió de l'Odissea, el 1949, quan escrivia a Josep Pla: «si visc trenta anys més, deuré escometre la meva tercera versió». Que Homer entri a casa, sempre! Les noves versions dels clàssics, imprescindibles, són el fil conductor que guia el número, com també el seu paper de fundadores de literatures. Parlem de ritual andrònic perquè les traduccions se situen als fonaments de les arts escrites de totes les cultures.

L'art de l'escriptura també serveix per delimitar els marges, avui dia, tant en l'obra de Carson McCullers al sud dels Estats Units, com en la denúncia que fa l'activista Ngûgî wa Thiong'o de la problemàtica social i cultural de la Kenya neocolonial. És la nostra mirada transcontinental. I també trobareu, en aquest Visat, la mirada a través dels temps, articles sobre l'Any Llull i sobre les traduccions de Joan Oliver i de Josep Palau i Fabre. Clàssics antics i moderns, clàssics de tots els gèneres amaren la nostra literatura, més enllà de l'espai i del temps gràcies a la traducció. Us en servim un tast. 

El PREMI PEN CATALÀ DE TRADUCCIÓ LITERÀRIA té com a origen els Premis Mots Passants, del Departament de Filologia Francesa i Romànica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests premis, que van tenir sis edicions, guardonaven traduccions al català i al castellà d'obres en francès. Els guanyadors van ser: Maria Verdaguer per Tom és mort, de Marie Darrieussecq, i Mercedes Cebrián per Lo infraodinario, de Georges Perec; Anna Casassas pel Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki, iCarlos Manzano per El tiempo recobrado, de Marcel Proust; Andreu Subirats per Les balades, de François Villon, i Maria Teresa Gallego per El horizonte, de Patrick Modiano; Antoni Clapés per Tomba de Lou,de Denise Desautels, i Javier Bassas per La gran borrachera,deRené Daumal; Joaquim Sala-Sanahuja per Locus Solus, de Raymond Roussel, i Gabriel Hormaechea per Gargantúa y Pantagruel (Los cinco libros), de François Rabelais; Jordi Martín Lloret, per L'escuma dels dies, de Boris Vian, i Juana Salabert, per La sinfonía del lobo, de Marius Daniel Popescu. Cal agrair alsmembres del jurat dels Premis Mots Passants la dedicació i la passió per la literatura francesa: Manuel Tost, Ester Xargay, Isidre Grau, Imma Monsó, Sabine Dufrenoy, Agnès Agboton i, especialment, Manuel Serrat Crespo, que havia estat l’ànima del Premi i que en fou el president durant tots aquells anys fins a la seva mort. És en homenatge a Manuel Serrat, un dels grans traductors del francès, amb versions de Lautréamont, de Jules Vallès, de Balzac, de Stendhal, de Pennac i potser amb més d’un centenars d’obres menors, traduïdes amb pseudònim, que és un honor lligar els Premis Mots Passants amb aquest primer I PREMI PEN CATALÀ DE TRADUCCIÓ.

En aquest cas, hem canviat d’orientació. El premi s’adreça a la combinació de totes les llengües cap al català i no només es premia un traductor, sinó que se'n destaca la feina de quatre. I els donem la paraula perquè expliquin què significa traduir. Aquesta primera edició del Premi Pen ha tingut els finalistes següents:

Ramon Farrés, per la traducció de Correspondència de Bettine Von Arnim amb Goethe (Adesiara)

Josep M. Jaumà, per la traducció d'Irlanda indòmita. 150 poemes de W.B. Yeats (1984)

Albert Nolla, per la traducció d'El tallador de canyes (El Cercle de Viena)

Dolors Udina, per la traducció de Com ser-ho alhora (Raig Verd)

El Jurat, format per Feliu Formosa (president), Gabriella Gavagnin-Capoggiani, Jaume Subirana, Ester Xargay (vocals) i Ricard Ripoll (secretari) acorden per unanimitat declarar guanyadora la traducció de Ramon Farrés.

En aquest número de Visat reproduïm les intervencions d'aquests traductors a l’Ateneu Barcelonès. Són quatre maneres d’entendre la traducció, quatre aproximacions a una feina que requereix paciència i amor, quatre visions de l’acte de traduir que, al capdavall, ens mostren la riquesa i la maduresa actuals de la traducció en català.

La resta d'articles gira entorn de la traducció de la literatura infantil i juvenil. N'hi ha dos que reflexionen sobre el registre lingüístic i la qualitat literària de les traduccions adreçades al públic jove; els altres dos tracten de les traduccions dels còmics al llarg dels anys seixanta i setanta i de l'obra de l'escriptora, pintora i il·lustradora finesa de llengua sueca Tove Jansson.

Amb aquest número 21 de la revista Visat encetem una nova etapa que s’assenta sobre les bases de la feina feta durant 10 anys, en els quals la proposta de Visat s’ha anat consolidant i ha esdevingut una eina de referència per als lectors que s’interessen per la literatura i per la traducció. Visat proposara dos números monogràfics cada any al voltant d’una temàtica àmplia que pugui suscitar el debat entre els traductors i que pugui permetre fer-ne visible la feina. En aquest número 21 ens centrem en la diversitat de la literatura francòfona; entenem aquesta francofonia en un sentit global, i defugim les polèmiques que, al llarg dels anys, han acompanyat el concepte. És evident que alguna cosa s’ha mogut en els darreres dues dècades, perquè la tradició francesa sovint s’havia desmarcat de la crítica post-colonial (amb guionet): considerava que els fonaments eren anglosaxons i no representaven prou la realitat de les literatures en llengua francesa, i va apostar per construir un relat a partir del concepte de la francofonia. Sobretot al final del segle XX, però, n’hi va haver que van posar el dit a la nafra i van palesar els problemes que això podia comportar, que essencialment era separar en dos blocs la literatura que s’escriu en llengua francesa: d’una banda, la literatura escrita per autors nascuts a França; i, de l’altra la literatura «perifèrica» (de les antigues colònies o de països que tenien una literatura amb «un altre accent»). Aviat es va poder veure que, sovint, parlar de literatura francòfona significava contraposar la literatura francesa (i de vegades la literatura d’expressió francesa d’Estats rics: la belga, la suïssa, la quebequesa…) a la literatura de països pobres (literatura postcolonial, sense guionet), que anomenaven “francòfona». Per sortir de l’atzucac, el 2007 uns intel·lectuals de l’espai de la francofonia van publicar un manifest amb el títol «Pour une littérature-monde en français» (Per a una literatura-món en francès), en què s’oposaven a la distinció entre escriptors «francesos» i escriptors «francòfons», que per a ells es basava en una raó de pertinença a un Estat més que no pas a un imaginari distintiu.

Per això hem triat el singular del títol que, de manera sorprenent, dibuixa un panorama en plural, perquè entenem aquí per «literatura francòfona» tant la literatura tradicionalment anomenada francesa com les literatures d’expressió francesa d’arreu del món, totes literatura-món en francès. Així, proposem un recorregut (sempre arbitrari, sens dubte) d’aquesta literatura que va d’André Gide a Wadji Mouawad i passa per la literatura quebequesa, la figura de Marguerite Yourcenar o la traducció de Tintín. També ens ha semblat que ens podien ser útils les reflexions de Lluís Maria Todó sobre la seva feina com a traductor i com a docent en l’àmbit de la literatura en llengua francesa.

«M’agrada el meu accent», escriu en un poema Goran Simić. I quan el llegeix, fa servir un anglès rogallós, i tanmateix simpàtic. «En el meu accent podeu trobar el meu passat» diu també, i es demana «qui sóc jo, ara?». Nascut a Sarajevo, va trobar recer al Canadà en els anys més difícils. Va haver d’aprendre a surar entre els ports provisionals. Aquest és el món on vivim, un món que ha explotat per les costures. Amb aquest número celebrem els deu anys de la revista Visat. Hem volgut fer una reflexió entorn dels ponts fràgils entre les cultures, que es construeixen —i enderroquen— constantment. El conjunt d’articles reunits pot obrir l’horitzó de l’ofici i ajudar a comprendre’n l’abast. Però en aquesta tardor dura, en la qual Europa ha quedat inundada per tantes persones desemparades, volem recordar que en nosaltres les llengües s’acaben soldant amb la carn, ens construeixen des de dins. I moltes vegades resulta impossible de contestar el crit de «qui sóc jo ara?». La traducció sempre ens expulsa de la seguretat del món conegut. De vegades ens aventurem a fora per pura curiositat; en altres casos, els traductors s’improvisen sense cap recurs, per la necessitat imperiosa de comunicar els conflictes més brutals. La traducció és una resistència obstinada a qualsevol intent de desaparició —traduïm per transmetre, per preservar, per construir-nos un llegat.