Permeteu-me començar la meva intervenció amb una anècdota popular. Per comprovar si havia après les lliçons que li donava, el pare va enviar el seu fill al mercat amb l’encàrrec que comprés allò que ell considerés el més valuós o el més dolç. El fill va tornar del mercat amb una llengua de vaca. «Bé, fill meu —va dir el pare—, creus que la llengua és la cosa més dolça i la més valuosa?» «Sí, pare!» —va respondre el fill.  

No hi ha cap mena de dubte que Bernardo Atxaga (pseudònim de Joseba Irazu Garmendia, nascut a Asteasu el 1951) és l’autor basc més conegut a l’exterior. Més conegut, cal especificar-ho, com a narrador, ja que la notorietat de la seva producció en el camp de la novel·la i el relat breu ha acabat tapant el ressò de la seva notable obra poètica, molt lloada al País Basc.  

La major part dels cursos d’escriptura creativa de les universitats assumeixen la premissa que la bona escriptura creativa és la que es practica actualment o la que s’ha estat practicant durant els darrers anys. Els alumnes d’aquests cursos no han de conèixer ni dominar la literatura escrita en altres llengües que no siguin la seva. Aquesta tendència té resultats força provincians.

L’obra traductora d’Anna Murià palesa una múltiple condició de marginació: pel fet de ser dona, de traduir més aviat poc per gust, de fer-ho a una llengua imposada i, a més, de no signar sempre la feina. Fins al gener de 1939, en què va haver d’emprendre el camí de l’exili, Anna Murià no s’havia dedicat mai a la traducció. Havia sobresortit com a activista política i social, com a periodista i com a escriptora.