Era el 7 de febrer de 1986. Arribava a l’aeroport de Palerm per cobrir, com a periodista de TV3, l’inici de l’anomenat «maxiprocesso» contra la Màfia que començava dos dies més tard. Serien jutjades per primera vegada 474 persones acusades de tota mena de crims mafiosos. Quan poso els peus a l’aeroport, per la megafonia criden el meu nom: «Dottore Lozano, cabina 2». Vaig a la cabina de telèfon número 2 i no hi ha ningú. Ja m’havien localitzat i identificat.

Atenta a la realitat que l’envoltava, la literatura de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona 1985) ha sabut trobar noves maneres d’expressar-la i de reflectir els grans conflictes de la societat occidental i de la condició humana. Curulla d’originalitat, complexa fins a l’extrem i de registres molt variats és una de les obres més importants de la literatura catalana del segle XX.

Tafanejo pels prestatges d’una llibreria barcelonina. M’endinso entre les fileres de llibres i m’aturo davant de la lleixa reservada a la «narrativa eslava». No hi busco res, simplement exploro la curiosa barreja de clàssics russos o polonesos i de postmodernistes, premis Nobel i dissidents serbis, croats o txecs. Un desori... Somiejo. Quins autors búlgars m’agradaria trobar al costat de Milorad Pavić o Bohumil Hrabal? Per on començaria a omplir el buit?

Denise Boyer (París, 1946) va estudiar Hispàniques a la Sorbona i va obtenir l’Agrégation d’Espagnol l’any 1968. I successivament: l’Assistante (1970), Maître-assistant (1981) i Maître de conférences (1984) d’espanyol i català en la mateixa universitat (Paris IV-Sorbonne), on s’hi va doctorar amb una tesi titulada «L’œuvre en vers de Salvador Espriu - Essai de systématique» (thèse d’État, 1994).

Probablement, quan es compleixen poc més de set anys del traspàs del crític anglès Arthur Terry (York, 17 de febrer de 1927-Colchester, 24 de gener de 2004), la societat literària catalana encara no és del tot conscient de quina haurà estat la magnitud real d’aquella desaparició ni del que ha suposat la interrupció definitiva d’una trajectòria extraordinària, davant la qual una expressió com la de pèrdua irreparable no és ni de bon tros retòrica.