L’estil literari de la seva prosa trenca sovint els esquemes argumentatius de la lògica, d’acord amb aquella idea de la «paraula viva» a què aspirava.
És difícil destacar alguns articles perquè n’hi ha molts que sorprenen per la seva vigència, per la capacitat de veure persones i esdeveniments amb una perspectiva que supera de molt el seu context immediat. Els articles escrits els últims anys, més escadussers, adquireixen el to d’una urgent imprecació adreçada als seus conciutadans: per exemple els escrits arran de la Setmana Tràgica de 1909, especialment «La iglesia cremada», o els escrits poc abans d’allitar-se per la malaltia que li dugué la mort, i que mostren l’esforç de síntesi dels grans temes que el preocupen: «Carta a una señora», «Los vivos y los muertos» i «La panacea».