Anna Murià i Romaní (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002). Narradora, periodista i assagista. A sis anys, i durant tres cursos, assistí a l’escola francesa de les religioses de les Dames Negres, en la qual tot l’ensenyament es professava en francès. Temps després perfeccionà l’idioma a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, on ingressà el 1917 per fer-hi estudis de comerç. També hi aprengué les primeres nocions d’anglès, que li serviren per a col·locar-se, el 1923, en una empresa d’adrogueria com a encarregada de la correspondència anglesa. Acabada la guerra, després de dos anys i mig d’exili errant, el 1941 arribà a Mèxic, amb el poeta Agustí Bartra^↑. La traducció esdevingué la veritable ocupació de la parella, la més intensiva i perllongada, al llarg dels gairebé trenta anys que hi romangueren. Traduïren per a les principals editorials mexicanes (Cumbre, Fondo de Cultura Económico, Grijalbo, Herrero Hnos., Novaro, Pax Mex i Trillas, entre les més habituals), a partir de l’anglès i del francès, tota mena d’encàrrecs, de vegades rere pseudònims i, sovint, en cooperació, en una mena de societat anònima que feia més visible el nom d’Agustí Bartra (nom més prestigiós en el context cultural mexicà i, després, també en el català) i que excloïa la poesia (afrontada únicament per Bartra): articles de medecina, fitxes per a diccionaris enciclopèdics, biografies, antologies diverses de contes, novel·les policíaques i pornogràfiques o la narrativa angloamericana del moment (obres de Charlotte Vale Allen, Martin Maurice, Mary Higgins Clark, John G. Fuller o Blossom Elfman). A unes motivacions ben diferents devia obeir l’única traducció al català enllestida per Murià durant l’exili: la peça en un acte Genets cap a la mar, del dramaturg irlandès John Millington Synge. S’estrenà el 1955 a l’Orfeó Català de Mèxic i tres anys després fou publicada per Miquel Arimany^↑ a la revista El Pont. En retornar a Catalunya, el 1970, de seguida reprengué l’activitat traductora al ritme vertiginós de sempre; així, per exemple, el 1972, tragué a llum sis traduccions de l’anglès al castellà de novel·les policíaques, de pur entreteniment, a l’editorial barcelonina Verón. Al català, i des del castellà, només hi traduí un relat de Ricardo Alcántara, Guaraçú, i un assaig del seu fill, l’antropòleg Roger Bartra, Les xarxes imaginàries del poder polític; a més d’una breu mostra poètica del premi Nobel Iorgos Seferis (publicada a la revista Faig, l’octubre de 1977), a partir del grec modern, llengua que estudià de manera autodidacta una colla d’anys. D’altra banda, s’autotraduí al castellà algunes obres donades a conèixer un cop conclòs el llarg exili: El meravellós viatge de Nico Huehuelt a través de Mèxic (premi Folch i Torres 1973, aparegudes, totes dues versions, el 1974), A Becerola fan ballades(el 1978, amb el títol Hay fiesta en Abecé) i El llibre d’Eli (traduït el 1983 i publicat el 2000) [Montserrat Bacardí]