Guillem Colom i Ferrà (Sóller, 1890 – Palma, 1979). Poeta, dramaturg i filòleg. Fou alumne de Llorenç Riber^↑ al seminari de Mallorca, que abandonà el 1906, dos anys després d’haver-hi ingressat. Estudià a l’Institut Balear i el 1912 es traslladà a Barcelona per cursar filosofia i lletres. Com altres representants de l’Escola Mallorquina formats a la Ciutat Comtal que conegueren les realitzacions dels intel·lectuals noucentistes, sentia una profunda preocupació per l’endarreriment i l’isolament de la societat illenca, que volia modernitzar. Cal destacar les seves col·laboracions en publicacions com l’Almanac de les Lletres i La Nostra Terra, la participació als certàmens dels Jocs Florals i l’organització de tertúlies literàries clandestines a casa seva, que reunien escriptors de les Illes, del Principat i del País Valencià. Aquest esperit renovador, juntament amb els gustos literaris personals, es reflectí en la notable activitat traductora que dugué a terme. Com ell mateix explica en el llibre de memòries Entre el caliu i la cendra (1972), les traduccions li permetien d’ampliar els horitzons de la llengua catalana i de fer entrar aires nous en la cultura mallorquina que, especialment després de la guerra, corria el perill d’estancar-se. Entre les obres versionades sobresurt la presència de la literatura provençal. De Frederic Mistral, en traduí Nerto i Memòries i contarellesabans de la guerra, i el 1958 se’n publicà la versió de les Obres completes, en què Colom aplegà les seves traduccions publicades i inèdites i les de Maria Antònia Salvà^↑. Fou precisament a partir de la lectura del manuscrit de la versió de Mireia de Salvà que sentí la necessitat d’acostar exhaustivament Mistral. A més de les dues traduccions esmentades, el volum del 1958 inclou la versió de Salvà de Mireia i de Les illes d’or, i la de Calendal, El poema del Rose, La collita de l’oliva i La reina Joana elaborades per Colom. Amb Miquel Forteza^↑ traduí en vers lliure el poema Evangelina de Longfellow. En col·laboració amb Miquel Dolç^↑, les Silves d’Estaci i Els Lusíades de Camões. Segons explica en les memòries, el 1965 acabà la versió rítmica de les Obres completes d’Horaci (la Miscel·lània Crexells, publicada el 1929 per la Fundació Bernat Metge, n’inclou vuit odes) i començà la de les Tragèdies d’Èsquil. [Assumpta Forteza]