Guillem-Jordi Graells i Andreu (Terrassa, 1950). Dramaturg i assagista. Molt vinculat al Teatre Lliure, del qual ha estat director, i a l’Institut del Teatre, on ha exercit tant de professor com de gestor, el 2007 fou nomenat president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. La seva producció teatral inclou títols com La setmana tràgica (1975), Onze de setembre (1977), Damunt l’herba (1989) o Titànic-92 (1992). Ha traduït al català (i ocasionalment al castellà) de l’anglès, del francès, de l’italià i del gallec i, indirectament, a través d’aquestes llengües o del castellà. Entre les versions teatrals, n’hi ha que han estat estrenades i publicades en forma de llibre, n’hi ha que han estat estrenades però no editades i, finalment, n’hi ha d’altres que no han arribat al públic sota cap format, ni teatral ni literari, bé perquè se’n va suspendre la producció i el muntatge, bé perquè es van traduir en un context acadèmic a fi que servissin per a fer pràctiques, lectures dramatitzades, etc. Les principals traduccions representades que romanen inèdites són les següents: Helda Gabler d’Henrik Ibsen, Abraham i Samuel de Victor Haïm, Vapors de Nell Dunn, Qui és l’últim? d’Israel Horowitz, El bon doctor de Neil Simon, Pels pèls de Paul Pörtner, Roberto Zucco de Bernard-Marie Koltès (amb Lluís Pasqual), Casem-nos una mica d’Stephen Sondheim, Enemic de classe de Nigel Williams, Cançó de la ciutat oblidada d’Edward Thomas, Novecento, el pianista de l’oceà d’Alessandro Baricco, El senyor Smitxkov de Pierre Yves Lemieux, El bon doctorde Neil Simon i Salvats d’Eduard Bond. Més nombroses són les traduccions teatrals que, a més de representar-se, s’han publicat. Cal esmentar-ne algunes. La nit de les tríbades, de Per Olov Enquist, es tracta d’una traducció indirecta a partir del francès. En L’àguila de dos caps, de Jean Cocteau, el traductor va voler aconseguir un cert equilibri entre el retoricisme i l’artificiositat del llenguatge de l’original (que s’accepta per la veritat que es desprèn de les passions dels personatges) i l’adaptació als gustos del públic receptor. Mel salvatge, d’Anton Txèkhov, va traslladar-la a partir de l’adaptació anglesa de Michael Frayn. Lorenzaccio, Lorenzaccio, d’Alfred Musset, és un treball compartit entre el director del muntatge (Lluís Pascual) i el traductor: no volien dir coses diferents de les que diu l’autor, però volien dir-les a la seva manera, per la qual cosa van prescindir de l’ampul·lositat externa i de la parafernàlia històrica, van fondre escenes, van reestructurar l’ordre narratiu i van crear un cert nombre de diàlegs nous. El dol escau a Electra, de Eugene O’Neill, una adaptació de l’Orestea d’Èsquil, pot considerar-se una tragèdia moderna; atesa l’extensió i l’època en què s’emmarca l’acció (la guerra de Secessió americana), s’hi van suprimir les reiteracions i es va prescindir de l’ambientació històrica, substituïda per la contemporaneïtat. La versió d’Arsènic i puntes de coixí, de Joseph Kesselring, comèdia amable ambientada a Brooklyn durant la Segona Guerra Mundial, fa algunes picades d’ullet al públic català. En la barreja de realisme i elements grotescos que és A l’est de qualsevol lloc, d’Edward Thomas, Graells refon dues versions diferents de l’original i anostra alguns referents culturals. La nòmina d’autors traduïts posa de manifest uns interessos i unes afinitats ben eclèctiques, tot i que la balança s’inclina clarament cap als autors moderns o contemporanis (la majoria són del segle xx) més que no pas cap als clàssics. A part de les versions teatrals, també ha traslladat al català els quatre llibrets de contes infantils inclosos en Víctor i Maria, de Roc Almirall (pseudònim d’un autor anglès), i El desert de Nabalpam, d’Alfonso Pexegueiro. Una darrera faceta de la seva activitat traductora, la constitueix la versió de lletres de cançons: El Duke a Barcelona (lletres de Duke Ellington, 1984), Some enchanted evening (lletres de cançons de Cole Porter, Irving Berlin, George Gershwin, Leonard Bernstein i Stephen Sondheim, amb Josep M. Andreu, 1993), Començar de zero(disc de Nina, 1995) i Cravo e canela (disc de Carme Canela, 1999). Finalment, cal deixar constància de la seva aportació en el terreny de les versions, les adaptacions i les dramatúrgies, en què es poden distingir les que ho són d’obres escrites originalment en català i les que ho són de traduccions alienes. En el primer apartat, ha revisat obres de Guimerà, Rusiñol^↑, Puig i Ferreter^↑, Joan Oliver^↑o Joan Brossa^↑. Pel que fa al segon apartat, figuren obres com Maria Estuard i Els bandits, de Schiller (totes dues en traducció de Feliu Formosa^↑), i A bon fi tot li és camí, de Shakespeare (en traducció de Josep Maria de Sagarra^↑); en el cas d’El barret de cascavells, es va limitar a revisar la traducció de Sagarra i a traduir-ne alguns passatges que Pirandello havia afegit a l’obra en edicions posteriors. [Josep Marco i Borillo]