Jaume Berenguer i Amenós (Belltall, Conca de Barberà, 1915 – Barcelona, 1974). Hel·lenista, editor. Deixeble de Carles Riba^↑, va entrar de la seva mà a la Fundació Bernat Metge, de la qual va ser membre del consell directiu. El 1953 va publicar-hi el primer volum de la traducció de la Història de la guerra del Peloponès, de Tucídides, al qual en seguiren quatre més els anys 1954, 1955, 1958 i 1970. La mort va impedir que conclogués aquesta obra: els últims tres volums van anar a càrrec de Manuel Balasch^↑. El 1963 va traduir la famosa novel·la Dafnis i Cloe de Longus, que posteriorment ha estat reeditada diverses vegades: el 1981 a la Fundació Bernat Metge, amb la traducció adaptada a les normes de la casa per Francesc J. Cuartero^↑, i el 1993 a Edicions de la Magrana, amb lleugers canvis en la transcripció dels noms propis. L’any 1965 va aparèixer la seva versió d’Alexis Zorbàs, de Nikos Kazandzakis. A més, va escriure diversos llibres en castellà per a l’ensenyament del grec que van tenir una enorme difusió a Espanya i Llatinoamèrica entre les dècades dels quaranta i dels vuitanta del segle passat, i va traduir, també al castellà, Heròdot i Plató, entre d’altres. En les seves traduccions va procurar assolir un equilibri entre la fidelitat al text original i la funcionalitat del text d’arribada, encara que amb matisos segons l’obra. Així, en el pròleg de la versió de Tucídides, es fixava com a primer objectiu la intel·ligibilitat del text d’arribada per al lector modern, per la qual cosa admetia que de vegades havia hagut de sacrificar “l’estil al pensament”. En canvi, en el cas de Kazandzakis, pel fet de tractar-se d’una novel·la, argumentava que havia pretès ser “estrictament” fidel al text original, evitant alhora que la traducció resultés “feixuga i rígida”. [Ramon Farrés]