Jaume Collell i Bancells (Vic, 1846-1932). Escriptor i eclesiàstic. Estudià al seminari de Vic i, després, filosofia i lletres a Barcelona. Es dedicà de ben jove al conreu de la poesia, fou proclamat mestre en gai saber als Jocs Florals de Barcelona el 1871 i recollí la producció poètica en diversos llibres, des de Cançons de Montserrat (1880) fins a Jovenívoles (1926). Col·laborà assíduament en moltes publicacions periòdiques de Barcelona, com La Tradició Catalana, Calendari Català, Lo Gai Saber, La Il·lustració Catalana o La Renaixença. Fundà i dirigí a Vic el setmanari La Veu del Montserrat (1878-1902), des del qual promogué diverses campanyes patrioticoreligioses, com la del mil·lenari de Montserrat, el 1880, o la de la restauració de Ripoll, el 1886. El 1893 fundà a Barcelona, amb Narcís Verdaguer i Callís^↑, La Veu de Catalunya. Fundà també la Revista Catalana (1889), la Gaseta Muntanyesa (1905-1914) i la Gaseta de Vic (1914). És autor d’escrits religiosos i polítics en la línia del catalanisme catòlic conservador: Catalanisme. Lo que és i lo que deuria ésser (1879) o Viatge a Roma (1896). Recollí els seus records en tres volums: Memòries d\'un noi de Vic (1908), Del meu fadrinatge (1920) i Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci (1938). Es dedicà esporàdicament a la traducció. Cal destacar-ne la versió de Les floretes de Sant Francesc, acompanyada d’un estudi sobre la presència del sant a Catalunya, i la d’El criteri, del també vigatà Jaume Balmes. En publicà d’altres, esparses, en revistes i diaris en què col·laborà: sobresurt la que donà a conèixer el 1925, en diversos números de la Gaseta de Vic, de Les petits ermites de Vic. Drame historique en deux actes, dedié aux Associés de la Sainte Enfance, obra de Philpin de Riviere del 1885. Cal esmentar que en els seus articles sovint també traduí fragments d’autors italians, francesos, castellans, anglesos i de llengua llatina. A més, cal considerar que força escrits traduïts al català sense el nom del traductor apareguts a La Veu del Montserrat amb tota probabilitat devien ser seus, com algunes encícliques, per exemple. Al castellà, va traslladar-hi laVida de san Felipe Neri (1895), d’Alfonso Capecelato. [Joan Requesens i Piquer]