Jaume Fuster i Guillemó (Barcelona, 1945 – L\'Hospitalet de Llobregat, 1998). Novel·lista, guionista i traductor. De vocació literària precoç, la seva militància política en l’esquerra progressista catalana abastà també l’esfera cultural, i el convertí en un dels líders de la generació literària dels setanta i dels col·lectius més representatius de l’època, com Trencavel o Ofèlia Dracs. Gran impulsor de la gestió cultural, de la professionalitat i dels drets dels escriptors, el 1977 promogué l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual ocupà els càrrecs de secretari i de director. Preocupat per la creació d’una “literatura de consum, de qualitat i en català”, i mogut per unes àmplies inquietuds literàries i per un afany d’eixamplament temàtic en la tradició literària catalana, col·laborà a omplir aquest buit per mitjà de l’obra pròpia i de les traduccions. Durant els anys setanta ja publicà una dotzena de traduccions al castellà (d’autors de procedències i àmbits tan distints com Darwin, Lenin, Maiakovski o Robespierre), principalment d’assaig polític i filosòfic, relacionades amb les tendències progressistes i marxistes que defensava, que també el mogueren a traduir al català els Escritsde l’anarcosindicalista Salvador Seguí, el 1975. La seva producció traductora al català es desplegà bàsicament a la dècada dels vuitanta, al llarg de la qual —i a un ritme de més d’una traducció anual— donà a conèixer obres literàries estrangeres d’importància considerable. A part de les versions de clàssics que aportà a la col·lecció “Les Millors Obres de la Literatura Universal” (Balzac, Rousseau o Ruzante), destaca la seva aposta per obres de caire més innovador: autors com Raymond Queneau o Boris Vian, indiscutibles referències per als corrents literaris del moment. Tot plegat sense renunciar a constants incursions en camps ben diversos, com la novel·la negra (Hammet i Himes, en la línia de gran part de l’obra de creació pròpia), el teatre (Odets), el còmic (Martin i Chaland), la literatura juvenil (Manzi), etc. Cal remarcar que obtingué el premi Crítica Serra d’Or 1989 per l’elegant i acurada versió de la novel·la Bella del senyor, d’Albert Cohen, de qui també traduí, un parell d’anys més tard, Solal. El Fuster torsimany sempre es caracteritzà per un respecte absolut a l’autor i a l’original, “en benefici de la literatura”. Així, féu gala d’una extraordinària capacitat camaleònica per adaptar el registre en funció de les característiques de cada obra, tot posant la llengua al servei de la literatura, cosa que el convertí en un veritable dinamitzador del sistema lingüístic i literari català. Aquesta capacitat queda palesa en situacions tan heterogènies com l’adaptació en un llenguatge planer i col·loquial de La mosqueta de Ruzante —peça teatral renaixentista del segle xvi—, la major literalitat de Les confessions de Rousseau, l’exquisida elegància exhibida a la monumental Història del teatre de Pandolfi o l’ús d’un llenguatge provocador, viu i àgil a L’escuma dels dies de Vian o, especialment, a Zazie al metro de Queneau. Al postfaci d’aquesta obra, exposà els principis que el guiaren a l’hora de transferir el text: “ser fidel a l’autor. A la intenció —provocativa, lúdica, irònica— de l’autor”, per bé que aquesta fidelitat i la innovació en el cànon lingüístic que implicava li pogués suposar el rebuig “dels puristes, dels encarcarats i dels militants de la lliga del bon mot”. La tasca del Jaume Fuster traductor, sempre diligent i honesta, un punt renovadora, no es pot analitzar com una simple prolongació de la seva faceta d’escriptor, la qual cosa en donaria una imatge reduccionista: mereix un reconeixement per se, al marge de l’obra pròpia, tot i que en evolució paral·lela. Les seves múltiples facetes, en les quals s’engloba l’habilitat com a traductor, conflueixen en una voluntat única de contribuir al desenvolupament modern de la literatura i la cultura catalanes. [Carles Prado]