Jaume Vidal i Alcover (Manacor, 1923 – Barcelona, 1991). Poeta, narrador, dramaturg i assagista. Llicenciat en dret (1946) i en filologia romànica (1972) i doctor en filologia catalana (1976), fou professor de literatura i de crítica literària a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. La seva tesi doctoral es basà en l’edició i la traducció del poema medieval llatí Liber Maiorichinus. Publicà Llorenç Villalonga i la seva obra(1980) i una Síntesi d’història de la literatura catalana (1980), entre d’altres estudis. Autor d’una vasta producció poètica, narrativa i teatral, en què bàsicament retrata la societat mallorquina, s’estrenà el 1952 amb el recull de poesia L’hora verda. Com a dramaturg, és autor d’algunes obres amb ressonàncies clàssiques, com Una Roma per Cèsar (representada el 1969 i editada el 1975) i Edip (representada el 1977 i editada el 1989), una adaptació de la traducció de Carles Riba^↑ de l’obra de Sòfocles. A més, romanen inèdites a l’Institut del Teatre tres traduccions de peces breus: L’abric verdd’Alfred de Musset, Abel i Bela de Robert Pinget i La viuda negra de Carlo Terron. També traduí obres de característiques i procedències tan diverses com Na verda verdeta de Carme Echeto Bravo, Crítica i veritat de Roland Barthes, Una llebre amb cara de nenade Laura Conti, Planys de Menó per Diòtima de Friedrich Hölderlin i Un hivern a Mallorca de George Sand. D’altra banda, adaptà per al públic juvenil El Buscón de Francisco de Quevedo. Sobresurt la tasca faraònica de versionar l’excepcional i vasta obra de Marcel Proust A la recerca del temps perdut. Enllestí cinc dels sis llibres: Pel cantó de Swan i A l’ombra de les noies en flor, que corresponen al primer volum en català, El cantó de Guermantes i Sodoma i Gomorra, que corresponen al segon, i Albertine desapareguda, que correspon al tercer. A causa de la mort, el 1991, no pogué acabar la traducció de l’últim llibre, El temps retrobat, del qual es féu càrrec Maria Aurèlia Capmany^↑. La recepció d’aquesta traducció fou ambivalent: mentre que hom considerà que constituïa un atemptat a la normativa, pel fet que pretenia mantenir la sintaxi i les oracions llarguíssimes i entortolligades de Proust en català, Joaquim Mallafrè^↑ l’elogia perquè en valora l’oralitat, l’equivalència raonable i el fet que sigui escrita per al lector més que per a l’estudiós. Vidal Alcover pretenia transmetre la sensació de simultaneïtat que predomina en el text originari i, fidel a aquest principi, mantingué el període de la frase proustiana, tot sovint fent ús del gerundi, “encara que els grans lingüistes, o els grans normativistes, me diguin que no és lícit”. Traduí al castellà, entre d’altres títols, Muerte de dama (1963) de Llorenç Villalonga, Un lugar entre los muertos (1970) de Maria Aurèlia Capmany, ¡Se han comido el alfabeto! (1985) de Pierre Gamarra i La bella ventura (1987) de Miquel Rayó i Ferrer. L’Ajuntament de Tarragona convoca anualment el premi de traducció Vidal Alcover en remembrança de la seva tasca. [Pilar Godayol]