Joan Casas i Fuster (l’Hospitalet de Llobregat, 1950).Escriptor,traductor literari i crític teatral.Titulat superior en art dramàtic, va començarestudis universitaris de geo­logia, filologia romànica i pe­rio­disme. Ha col·laborat en diverses publicacions, especialment el Diari de Barcelona i l’Avui, i ha estat director de la revista Pausa (1990-1995). Compagina la docènciaa l’Institut del Teatre de Bar­celona amb l’escriptura i la tra­ducció. Ha posat en català nom­brosos autors, sobretot clàssics mo­derns i contem­poranis, a partir de l’anglès, el castellà, el francès, el grec, l’italià, el portuguès i el rus, de ve­gades amb col·laboradors, com ara Maia Guènova, amb qui ha versionat El coronel ocell del búl­gar Hristo Boitxev, oNina Avrova, amb qui ha publicat algunes peces d’Aleksandr Blok iel teatre complet de Txèkhov. El 2003 li fou concedit elpremi Giovanni Pontiero de traducció perNo entris tan de pressa en aquesta nit obscura d’António Lobo Antunes i, el 2005, el premi Jordi Domènech de traducció de poesia pel recull Tard, molt tard, de nit entrada del poeta grec Iannis Ritsos, del qual també ha girat els monòlegs dramàtics Ismene, Crisotemis i Helena (2005). A banda de la poesia, com a traductor, s’ha interessat per la prosa autobio­gràfica —MemòriesdelDuc de Saint-Simon,Les confessions de Rousseau (Jaume Fuster^↑ va traduir-ne els cinc primers llibres), Diari (1914-1918) de Gide o Memòries de Goldoni—, les ciències socials —L’Antic Règim i la Revolució de TocquevilleoEuro­comunisme i estat de Carrillo—, la lin­güística —Lingüística i poè­tica i altres assaigs de Jakobson o Curs de lingüística general de Saussure—, l’art —Mo­der­nisme i modernistes de Ràfols i Fontanals— i l’assaig literari —Si un matí d’estiu un nen. Carta al meu fill sobre l’amor als llibres de Cotroneo o El Teatre, Servei Públic de Vilar.En la se­va vasta producció, però, predominen la prosa de ficció —tam­bé en el vessant de la literatura ju­ve­nil ha girat del castellàCarmen Kurtz— i el teatre, un gènere sobre el qual ha escrit alguns treballs, com ara Diderot i el teatre (1986) —que conté texts traduïts per ell mateix—, i una gran quantitat de pròlegs i epílegs, en quès’ha ocupat, entre altres coses, de la recepció a Catalunya de dramaturgs com ara Goldoni, TxèkhoviIbsen. Cal destacar la traduccióde l’obra dramàtica completa de Txèkhov amb Nina Avrova, en què han procurat depre­­servar la singular qualitat rítmica i musical de la paraula de l’escriptor rus, tal comsub­ratllen a la«Nota sobre l’edició». Algunes de les versions destinades a la representació no han estat publicades —per exemple, versions de Dario Fo, René d’Obaldia,Eugène Labiche,Henry Melville (a partir de la dramatúrgia que José Sanchis Sinisterra va fer en castellà de Bartleby l’escrivent), Raymond Cousse, OlivierDutaillis, Enzo Cormann, Reginald Rose, Michel Vinaver,Denis Guénoun, Franco Scaldati, Jean-Luc Lagarce, Roland Fichet, René-Daniel Dubois,François Archambault,Patrick Kermann i Marie Laberge— o han aparegut en revistes —Dissident, és clar de Michel Vinaver (Pausa 19 [març 1995]), Els escriptors han de ser idiotes, una produccióoriginalbasada en entrevistes a Heiner Mülleri enun recull d’escrits d’aquest autor(Pausa 15 [novembre 1993]), Calamity Janede Helder Costa i Maria do Céu Guerra (Escena 6 [febrer 1990]) i Nou mil·límetresde Lionel Spycher (Escena 3 [juny 2000]). Ha prologat moltes traduccions tant pròpies com d’altri, per exemple,Casa de nines d’Ibsen (1997), on remarca la particular atenció que cal fer en el cas de les versions dramàtiques a la «viabilitat actual» de la llengua emprada, o Mort a crèdit deCéline,una novel·la que considera que, a causa de la pobresa en registres no-estàndards urbans del nostre idioma, comporta una versió neces­sàriament reduc­tora en termes lèxics que s’ha de compensar donant una impor­tàn­cia pri­mor­dial a la sintaxi oral, a l’escansió de la frase rítmica i a l’ús freqüent de modismes i frases fetes que mantinguin la intencionalitat de l’original, encara que puntualment calgui sacrificar la lite­ralitat. Amb tot, a la «Nota del traductor» de Les confessions de Rousseau, observa que, malgrat que el sen­ti­ment de contemporaneïtat i el desig de serfidels a l’esperit del text més que a la lletra tempten a operar en el llenguatge d’alguns autors un acostament a formes més modernes de la col·lo­quia­litat i a alleugerir-ne de vegades la sintaxi o la rigidesa, hom desco­breix repetidamentquel’única actitud possible davant el text és el respecte estricte a la seva literalitat, si es volque, en el procés,«força traumàtic i“traïdor”, de passar del motlle d’una llengua al d’una altra»,pa­teixi una deformació mínima. Tanmateix, és del parer que cada versió és filla del seu temps i del moment concret que viu la llengua, i proporcionada tant als coneixements i a la sensibilitat lingüística del traductor com a les condicions materials en què ha pogut dur-la a terme. Casas també ha traduït força al castellà i fins s’hi ha autotraduït, una experiència —la de treballar en una altra llengua de la qual es té un gran domini, però més imperfecte que el de la llenguapròpia— quepermet contemplar l’obra de creació com, en certa manera, aliena i que provoca una irreprimible temptació de reescriure. [Judit Fontcuberta]