Joan Ferraté i Soler (Reus, 1924 – Barcelona, 2003). Crític literari i poeta. Es llicencià en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona el 1953. Exercí la docència a la Universidad de Oriente (Cuba) de 1954 a 1960 i, posteriorment, a la d’Edmonton i d’Alberta (Canadà) fins a la seva jubilació, el 1985, en què tornà a Catalunya. De la seva obra teoricocrítica destaquen Lectura de “La terra gastada” de T. S. Eliot (1977), Llegir Ausiàs March (1992), Papers sobre Carles Riba (1993) (una actualització augmentada del llibre Carles Riba, avui, publicat el 1955), Papers sobre Josep Carner (1994), en català, i Dinámica de la poesía. Ensayos de explicación 1952-1966(1968), en castellà. Tingué cura de les edicions de Les poesies d’Ausiàs March(1979) i d’Auques i ventalls (1977) i La primavera al poblet (1979) de Josep Carner. La seva poesia original és aplegada a Catàleg general 1952-1981 (1987). Si bé presentà aquest volum com a obra pròpia, el llibre conté moltes poesies traduïdes de l’accadi, del grec, del llatí o de l’anglès. La versió paròdica de Les taules de Marduk, o poema de la creació de la cultura assiriobabilònica,és indirecta, basada en traduccions angleses. La resta de traduccions són directes, i van de la traducció literal (en vers) a la imitació, la paròdia o el plagi, allò que Ferraté anomenava «apropiació». Els poetes que, amb un tractament o altre, traduí, són els següents: Horaci, Arquíloc, Píndar, Auden, Escitinos, Parmènides, Raimbaut de Vaqueiras, Lao-tsu, Randall Jarrell, Ted Hugues i Kingsley Amis. De les seves traduccions, diguem-ne, convencionals, cal destacar-ne, al castellà, Líricos griegos arcaicos (1968) i Anacreonte. Poemas y fragmentos (1987) i, al català, Les poesies de C. P. Cavafis (la darrera versió del 1987, amb quatre d’anteriors: Veinticinco poemas de Cavafis, del 1971, Vuitanta-vuit poemes de Cavafis, del 1975, premi crítica Serra d’Or de traducció, Tretze de l’arxiu de Cavafis i altres coses, del 1976, i Poesies de Cavafis, del 1978), La terra gastadade T. S. Eliot (1977, premi crítica Serra d’Or; el desembre de 1952 ja n’havia publicat a la revista Laye una primera versió amb el títol La terra eixorca) i Cinquanta poesies de Du Fu (1992). Ferraté entenia la traducció com a «anostrament» egoista i alhora com a mètode rigorós de lectura. Allò que l’induïa a traduir certs poetes era la identificació amb el poema triat o simplement el desig de llegir-los millor. El llibre que aplega la traducció i el «comentari» de La terra gastadade T. S. Eliot constitueix un epítom de la seva pràctica literària: ofereix una traducció esplèndida, realitzada amb gran professionalitat, al costat d’una explicació del poema en què aplica les seves teories interpretatives de la lectura, exposades a Dinámica de la poesía.Desenvolupà les seves idees sobre la traducció en molts passatges de l’obra crítica o en introduccions a l’obra poètica. En l’article sobre “La nova Odissea”, dins de Carles Riba, avui, sostenia que «la traducció més poètica és també la més literal» i criticava obertament els traductors que distingeixen la fidelitat al fons i la fidelitat a la forma, fent-ne una dicotomia inexistent, atès que per ell constituïen un sol tronc d’un mateix arbre: no existeix contingut que no estigui incorporat en una forma. La seva obra es caracteritza per una alta exigència intel·lectual, un coneixement profund de la tradició i una passió per la literatura que queda reflectida tant en els assaigs crítics com en la creació i en l’activitat traductora, sempre d’una gran competència. [Víctor Obiols]