Lluís Faraudo i de Saint-Germ (Barcelona, 1867-1957). Lluís Deztany. Militar i erudit medievalista. Participà com a oficial d’intendència a la guerra de Cuba i durant la primera guerra mundial fou comissionat a França per cursar estudis militars. Des de la Societat Catalana de Bibliòfils, impulsà la col·lecció “Recull de Textos Catalans Antics” (1906-1912). A partir de les traduccions franceses primitives, el 1922 publicà un assaig de restauració de la primera versió en català, desapareguda, del Llibre de la disputació de l’ase d’Anselm Turmeda^↑. Edità o prologà diverses traduccions catalanes del segle xiv, com el Llibre de la figura de l’ull, de l’Alcoatí (1933), o el Llibre de les medicines particulars, d’Abd al-Rahman Ibn Wafid (1943). Traduí Jonathan Swift (Gulliver, el 1913, i La batalla entre llibres antics i moderns, el 1947), Cervantes (la novel·la exemplar Les dues donzelles, el 1947) i, sobretot, François Rabelais, de qui acostà l’obra completa. L’excel·lent translació de Pronòstic pantagruelíi de Gargantuali valgueren l’ingrés a la Société des Études Rabelaisiennes de París. Malgrat els elogis que la crítica dedicà a la versió, només se’n publicà una petita mostra, atès els successius ajornaments i dificultats. Així, la més extensa i darrera de les parts publicades, Gargantua, no aparegué fins al 1929, tot i que ja en el Pronòstic, del1909, s’anunciava l’aparició imminent de l’obra completa de Rabelais en diversos volums. Les grans e inestimables cròniquess’editaren el mateix any, 1909, però no fou fins al 1918 que el Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona publicà els capítols relacionats amb la pedagogia (L’educació de Gargantua i La joventut de Pantagruel).El 1919 Gargantua era ja en procés d’estampació a la impremta de L’Avenç, però a l’últim moment el “caire agosarat” de les notes que acompanyaven el text provocà que el mateix Faraudo fes interrompre la impressió. En el “Proemi del traductor” recalca com a element enriquidor principal l’abundància d’occitanismes que conté el francès de Rabelais i, com a conseqüència directa, la més gran proximitat de la llengua de Gargantua i Pantagruelal català que no pas al mateix francès. Per fer evident aquesta proximitat, segons Prat i Vila, el criteri traductològic és el de màxima literalitat, tant en l’ordre dels mots com en l’elecció de la forma més propera a l’original. Tanmateix, cal destacar per damunt de tot les encertades i enginyoses translacions dels nombrosos jocs de paraules i idiotismes de Gargantua. [Xus Ugarte]