Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 1918-1991). Novel·lista, assagista, política, activista cultural i dona de teatre. D’actitud crítica i doctrina d’acció, és autora d’una obra vasta, complexa i clarament ideològica. La divulgació de la història catalana, el compromís polític i el paper de la dona a Catalunya són els tres eixos de les seves reivindicacions. És aquest grau de militància el que la va empènyer, a part de qüestions econòmiques, a traduir per a Edicions 62 més de vint novel·les entre 1963 i 1968, algunes de les quals per a “La Cua de Palla”, que dirigia Manuel de Pedrolo^↑. Durant aquests cinc anys va traslladar obres d’autors francesos, italians i anglesos, entre els quals destaquen Alain Fournier, Pierre Véry, Italo Calvino, Pier Paolo Passolini, Vasco Pratolini, Cesare Pavese, Elio Vittorini --amb els quals va donar a conèixer la prosa realista italiana de la postguerra--, James M. Cain, Terry Stewart i Georges Simenon. De Simenon, va traduir-ne sis novel·les policíaques en quatre anys, gènere pel qual estava especialment interessada no tan sols atesa la possibilitat de crear-ne un empelt en català sinó també a fi de normalitzar-ne el llenguatge. Les traduccions de Capmany, com les de Manuel de Pedrolo, Rafael Tasis^↑, Joan Oliver^↑ o Josep Vallverdú^↑, de clàssics de la novel·la negra per a “La Cua de Palla” (col·lecció que va desaparèixer el 1970 amb 71 títols, 69 dels quals eren traduccions) van forjar un “nou” català de carrer que posteriorment van emprar autores i autors autòctons. Entre les traduccions dels anys seixanta destaca Un dic contra el Pacífic (1965) de Marguerite Duras, una de les escriptores franceses que més han experimentat novel·lísticament, com Capmany a Un lloc entre els morts (1968), la crisi d’identitat i el no-res de la cultura contemporània. Influïda per l’existencialisme francès de Simone de Beauvoir, va viure l’escriptura com un espai de frontera, entre la novel·la i les memòries personals, entre personatges inventats i interposats, entre originals i (re)escriptures. A Quim/Quima (1978) aquesta ètica del ser i no ser la portà a fer una transposició de l’Orlando de Virgínia Woolf, a qui admirava i a qui va tenir l’oportunitat de traduir, però va cedir-la a Maria-Antònia Oliver^↑, com aquesta darrera revela, agraïda, a “La feina de traduir” (1992). Passats els seixanta va traduir, no tan intensament, per a Nova Terra, Dopesa i Laia, editorials amb les quals també va estar vinculada a llarg de la seva vida literària. Si durant els primers anys de l’activitat traductora es va centrar en la novel·la, els setanta i els vuitanta van dur noves experiències en aquest camp: els clàssics de la literatura infantil i juvenil i l’assaig. El 1982 va traslladar Fenomenologia i existencialisme de Jean-Paul Sartre, amb una introducció en què explicava el seu interès, d’una banda, per introduir l’obra de Sartre a un públic relativament ampli i, de l’altra, per contribuir a la normalització del llenguatge filosòfic català. Amb Sartre, va tornar als seus inicis acadèmics: la filosofia. Sense deixar les doctrines subjectivistes, el 1986 va tancar parcialment la seva llarga trajectòria traductora amb Aquesta nit improvisem de Luigi Pirandello, on es tracta el motiu del “teatre del teatre”, el qual no tan sols promou l’expressió d’altri sinó que també la qüestiona, ambdós temes clau en l’obra capmanyana. Es tractava d’un aturada parcial perquè uns mesos abans de la seva mort es va fer càrrec de la traducció de l’últim llibre de La recerca del temps perdut proustiana, El temps retrobat (1991), que havia començat i que no va poder acabar Jaume Vidal Alcover^↑. Capmany va adquirir un compromís personal amb un país i una època, i ho va fer des de posicions intel·lectuals molt diverses. L’activitat traductora n’és una de les més prolífiques. [Pilar Godayol]