Vicenç Albertí i Vidal (Maó, 1786-1859). Polític municipal, em­presari teatral, traduc­tor i erudit. De família de propieta­ris rurals acomo­dats, fou un autodidacte de sòlida formació cultural i dispo­sà d\'una notable biblio­teca. Segons Bover, \"fue un filólogo profundo\" i se sentí atret per diverses cièn­cies. A més del llatí i del grec, per les se­ves versions al cata­là (i al castel­là) i pels llibres que posseí es de­dueix que conei­xia tam­bé l\'ita­lià, el francès i l\'an­glès. Exercí di­versos càrrecs polítics i administra­tius a l\'ajun­tament de Maó, entre els quals el de codirec­tor de la Casa de Miseri­còr­dia, de la qual depenia el teatre de la ciutat, o Principal (Rubió i Lluch^↑ afirma que el proveí de ver­sions entre 1815 i 1843). Amb les traduc­cions al cata­là de Pasqual Calbo^↑, d’Antoni Fe­brer i Cardona^↑ i, eventualment, les 29 obres que es van representar també en aquell tea­tre, les versions d\'Al­bertí, datades com a mínim des de 1815 fins ben en­trada la dècada de 1820, re­presen­ten una de les fites més fe­cundes de l\'ac­tivi­tat traductora que es donà a la Menorca de final del segle xviii i començament del xix. Les traduccions d\'Albertí són de tea­tre en itali­à, francès, castellà i, potser, an­glès. N\'hi ha alguna que podria haver-se fet amb el concurs d\'al­tres versions (està docu­mentat que Albertí posseí una edició castellana de La locan­dierade Goldoni, obra que traslladà al català). Bover atesta que traslladà \"al mahonés más de treinta come­dias y dra­mas\" copiats en sis volums manus­crits, dels quals només es conser­va un (amb quatre peces) i també 19 qua­derns manus­crits. Els 23 textos, 12 dels quals són atribuïts explícita­ment a Al­bertí, apleguen 21 obres. Aquest conjunt de peces dramà­tiques, de les quals només s\'ha editat dues de comple­tes, es­tà format per traduc­cions de Beau­mar­chais, de la Cruz, Ber­tin Daves­ne, Gol­doni, Metas­tasio, Moliè­re, Moratín i Rodrí­guez de Are­llano, a més de dues peces no identi­ficades, que podrien ser originals, i una d\'anònima. Rubió li atribueix fins i tot alguna versió de Shakespeare. Per la seva banda, Hernàn­dez Sanz va docu­mentar els tí­tols de 29 obres en català represen­tades al teatre de Maó entre 1821 i 1829, una part de les quals, si no totes, traduï­des o even­tual­ment escri­tes per Albertí. D\'a­questes, consta la seva versió, no localitzada, deLa lo­candiera, almenys set més coin­cideixen substancialment amb títols de les traduc­cions atribuï­bles a ell i una altra, si és un error de còpia (L\'engañada per L\'engaña­dor), també ho podria ser. A més, se sap que exis­tí un manus­crit d\'Al­bertí (Poesías en varios idio­mas...), tampoc no lo­ca­lit­zat, que podria contenir altres ver­sions al català. L\'apa­rició d\'a­quest conjunt de traduc­cions dramàtiques menorquines, gairebé insòlit, ha estat ex­plicat diver­sament. No ens ha arribat cap re­fle­xió teòrica d\'Al­bertí sobre la seva notable obra traduc­tora, però de la col×­lació amb cinc originals ita­lians de Gol­doni i dos en castellà (l’un de Cruz, l\'altre anònim), s\'ha conclòs que les seves són unes adap­taci­ons excel×­lents. En especial, se n\'ha destacat que seguei­xen bé els origi­nals, amb un en­certat acomoda­ment al menorquí cas­tís de cap a 1820 (expressions popu­lars, frases fetes, refranys, etc.), del qual són una magnífica font documen­tal. Segons Maite Salord, Albertí traslla­dà amb tan bons resul­tats el castellà de partença i les referències forànies a la realitat me­nor­quina que \"no deixa entre­veu­re mai que davall hi ha una altra llen­gua\". En relació amb els originals, la mateixa autora ha assenya­lat la “na­cionalit­zació” de noms de lloc o de per­sona, i de la termino­logia de vestits, menjars i moneda; altres llicèn­cies són el pas del vers a la pro­sa, o fins i tot la trans­formació, per conden­sació, d\'una sarsue­la (mu­si­cada) de Cruz en un en­tremès (\"lla­rg\", però sense les parts musi­co­vo­cals). Característiques sem­blants s\'han remarcat en relació amb els textos goldo­nians, inclo­ent-hi una notable com­prensió del dialetto venecià. L\'ú­nica traduc­ció seva al català que veié pu­blicada en vida (el 1818) fou la de La Alonsía­da, en castellà, de Joan Ramis^↑, de la qual actual­ment es valora més la versió que l\'ori­gi­nal; compos­ta en català, podria haver es­devingut el poema èpic de Menorca, gènere i to que el traduc­tor tras­lladà reeixi­dament. [Vicent de Melchor]