Tu no m’esperes ja amb el cor vil

del rellotge. No importa que òbrigues

o fixes la desolació: queden hores

ertes, nues, amb el frec de les fulles

inesperades als vidres de la teua

finestra, alta sobre dos carrers de núvols.

Em queda la lentitud d’un somriure,

el cel obscur d’un vestit, el vellut

de color del rovell lligat als teus cabells

i solt damunt els muscles, i aquell rostre teu

enfonsat en una aigua a penes moguda.

Batre de fulles rugoses de groc,

aus de sutja. Altres fulles

ara clivellen les branques i se’n desprenen

turbulentes: el fals i el vertader verd

d’abril, aquell sarcasme desencadenat

d’una florida certa. I tu ¿no floreixes

no aportes dies ni somnis que pugen

del nostre més enllà, no conserves els ulls

infantils, ni tens ja les mans tendres

per a buscar el meu rostre que em fuig?

Queda el pudor d’escriure versos

íntims o llançar un crit al buit

o a l’increïble cor que lluita

encara amb el seu temps espadat.