(…)
Solia contar el seu relat a cada foraster que venia a l’hotel del senyor Matapà. Al principi, hom remarcava com variaven alguns detalls cada vegada que l’explicava, cosa deguda, sens dubte, al poc temps transcorregut d’ençà del seu despertar. Al cap i a la fi, prengué la forma que correspon exactament a la que teniu a les mans, i no hi havia home, dona, ni criatura en tot el veïnatge que no se’l sabés de cor i memòria. Alguns sempre ostentaven dubtar-ne la veridicitat i insistien que en Rip estava tocat del cap, al·legant l’esmentada incoherència que, per altra banda, en Rip mai no sabé extirpar a llur satisfacció. Tot i així, els habitants holandesos més ancians hi subscriuen, quasi universalment, amb tots els ets i uts. I avui encara, si als encontorns de les Kaatskill en una tarda d’estiu aquests senten alguna gran tronada, no n’hi ha cap que no s’acuiti a afirmar que això són en Hendrick Hudson i la seva tripulació que hi juguen a bitlles; i així mateix coincideixen tots els calçasses del veïnatge en el seu desig que, tota vegada que la vida se’ls fa més que carregosa, ells també puguin delectar-se en una reconfortant tirada de la gerra d’en Rip Van Winkle.