M’hi vaig acostumar. Li podia mirar més tranquil·lament aquells ulls esgarrifosos, sense vida, i aquell incomptable nombre d’arrugues que, com una xarxa, solcaven la cara de la velleta. M’hi vaig fixar molt: Déu meu, quantes arrugues que hi havia en aquell rostre. El pas del temps hi havia escrit el significat del dolor, de les llàgrimes i de la crueltat de la misèria. Ho havia marcat amb cura i sense remordiment. El dit del destí no havia passat per alt cap fet, tot estava anotat en aquell llibre de la vida. Sí, allò era un llibre de la vida, sempre obert però difícil d’entendre. Amb el pas dels dies, contemplant-lo amb deteniment, vaig poder-ne desxifrar-ne les paraules i... vaig poder-les entendre. De fet, no ho hauria pogut fer sense un diccionari: molta bona gent m’hi va ajudar. Quin conte tan trist!